La evolució de la felicitat.

És clau. La història d'una relació vinculant entre la humanitat i els seus ideals. La sinergia del moment. L'objectiu, punt de mira; la sensació, el voltant. El desordre mental i ordre material. Qui som, o per què hem estat creats. Objectius?

Faig l'escrit entre notes musicals, doncs és el lloc on les emocions surten, és el meu paradís. Ja ho deia Nietzsche quan escrivia: "Sin música, la vida seria un error". Frase que ha estat adaptada per mil cultures per fer-se referències a uns ideals culturals, ètics i morals. 

Les referencies a tot això només denoten que la felicitat que tenim, ara mateix. La empatia i la energia que tenim dins nostres fa que, no només la felicitat, si no que tots els aspectes de la vida mateixa, siguin un complex sistema de vincles que ens determinen per a qui fem els objectius, per a qui lluitem, qui ens importa, o qui ens interessa de tindre a les nostres vides. Gràcies a això, he pogut veure que, la gent qui realment estarà al costat, és aquella que apareix, quan el temps és negre, quan els temors apareixen, quan no veiem a ningú al costat que digui: "ei, sóc aqui!". 

Són històries que ens fan veure la realitat del fet. Quin és l'objectiu de la vida? Per què hem estat creats? No puc donar una resposta en concret, ja que depèn de la opinió subjacent de cadascú, en clau de que no tothom compartirà les meves opinions o li agradaràn els meus escrits. Jo penso, sincerament, que si la gent pot parlar de nosaltres, en vida, ja és un més que merescut objectiu assolit.

Sobre la felicitat: bé, ja es sap tot el que es diu sobre els topics de la felicitat. Que si "Carpe diem", que si "aprofita el que tens", etc...; Si, si, però tot és lluita, tot és plaer, tot és destrucció en clau que no voler-se rendir i desgastar-se. Cal descansar d'aquestes idees. Per aprofitar el moment, cal estar al 100% i la gent, per norma general, no ho fa això, si no que aprofita que té un 1% de vida dins seu per fer el que pot. Sóc d'aquells qui pensa que si vull fer una cosa bé, haig d'estar bé, en tots els aspectes.

Així que, dins del dia en que augmento un nivell la meva edat, us desitjo que aprofiteu els 364 dies que queden pel següent. A aquells qui em feliciteu, us desitjo els meus més sincers records, i a aquells qui no ho feu, cap problema! També els meus records son per vosaltres.

La fidelitat. Bomba de fum...

Aprofito els moments previs al concert d'avui, per escriure quatre ratlles sobre la fidelitat; un element que, tot i que hi existeixi gent qui el té arrelat i confia amb ell, aferrant-s'hi a l'hora de justificar-se a si mateix, hi han molts que, en afany de pendre decisions, l'ignoren, doncs només son fidels a si mateixos.
Cert és, que és un element el qual s'impregna un esperit, un mode de vida. La fidelitat ha estat un dels motius pels quals la gent ha lluitat, ha defensat i s'ha sacrificat per mantíndre's fidel, a una psique que en mesura, desperta instints com la furia o la ira, quan veiem que estem sols davant la infidelitat, la guerra o la magnificència de, en cas contrari, el plaer de veure un compromís fet realitat, un víncle.
Aixi, doncs, quina és la realitat de la qual fem ús? Com tot en aquesta vida, es la nostra elecció. Son els nostres interessos els que ens fan ser fidels o no amb les persones, ideals, o ideologies que sentim. Cal reflexionar-hi, si...però sentim-ho, no ho fem fals.

Elements de manipulació: somnis i il·lusions perduts en l'oblit

Escoltant la cançó que teniu entre mans, faig la reflexió d'avui, fent ús dels elements destructivistes que, aquestes últimes hores, han passat.

La lògica ens fa portar a entendre que, els éssers humans, necessitem de la manipulació per a poder justificar els mil actes mil que realitzem durant tota la nostra existència: siguin repetits o nous. Dins d'aquests actes, hi tenim els que anomeno actes de manipulació. Què esperem dels altres? Què esperen els altres de mi? Quines espectatives/coneixements/sentiments esperen els altres obtindre de mi, i de la mateixa manera, jo obtindre d'ells?

Lògicament, el que no podem permetre, de cap de les maneres, és oblidar (i això te'n dones compte quan oblides realment qui ets, i et mostres al 200% al servei d'aquelles persones qui tu creus que, en aquell moment, són profitoses per a la persona en si) que un mateix també té el seu espai i les seves coses bàsiques: sentiments, principalment. Curiosament, en la lluita del element "alpha", aquesta retroalimentació personal desapareix, i dona lloc a autoadquirir un descens de l'autoestima (aquell element que, per molt que canvïi, és qui determina, al 90% dels casos, la felicitat/tristesa que un té en cada moment), fins a arribar a punts on es podria definir com "antiautoestima". 

Precisament d'aquesta antiautoestima volia fer un incís: Per què tenim aquest fet? En el meu cas personal, la reflexió (gràcies a una gran amiga que tinc la qual no detallaré per drets LOPD) és la següent pregunta: "Si jo puc donar un 200% en una relació (del tipus que sigui), per què la resta, que de la mateixa categoria que jo (és a dir, éssers humans), no ho fa?" He de ser sincer: aquesta pregunta em tormenta. No puc arribar a entendre la passivitat que té la gent, egocentrisme i interès: altrament dit, manipulació. Òbviament deixo la pregunta a l'aire, a veure si algú és capaç de contestar-me-la...

Tot, en aquesta vida, és manipulació: com diria la dita: "avui per tu, demà per mi,...". Quan a un l'interessa, canviem-ho: "avui per mi, demà per mi, sempre per mi...". Crec que és injust que, les circumstàncies evidencials, juguin un paper seriós, fent que les relacions hagin d'estar subcontrolades per aquestes. Fent que no hi hagi una naturalesa, si no una destrucció manipulatoria. No hi ha lloc per al "lliure albedrí", si no que tot està calculat. Acte-conseqüència-cost. On un veu la coincidència, jo veig l'acte; on veig la conseqüència, jo veig el cost de l'acte....Suposo que és el resum més directe.

Una última cosa abans d'acabar; com els israelites van escriure la bíblia per mantindre als pobles ocupats per poder-los conquistar, els cristians van fer servir la fe per controlar a tots els pobles; els humans fem cortines de fum per establir objectius manipulatius per sobreviure. Cal? Bé, depen (i acabo) de l'interès pel qual tenim....

Els víncles: elements de la necessitat humana supervivent...

Sembla mentida com la negra nit fa que apareixin els fantasmes d'un blog oblidat. Un blog que, degut als recents canvis de la vida mateixa, torna a reneixer, com l'au fènix, per expressar aquells pensaments que tornen a fluïr dins del meu metacosmos, i que, en certa manera, tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres; siguin quines siguin les ganes que tingueu de llegir o de reflexionar. Culpable n'és la música (http://www.youtube.com/watch?v=VjJlYOGYlC4&feature=related) qui ajuda a creure en l'expressió com a vehícle per fer-nos notar dins d'aquest planeta.

L'assumpte que em té entremans és un de molt simple, involuntari i directe: "els vincles".

Hi han mil típus de vincles. Mil maneres de considerar les persones, mil maneres mil de tindre en compte que són els altres per un mateix, i viceversa: que ets tu, realment, per aquesta gent. 

Com se sol dir, les paraules se les emporta el vent, els gests són els qui deixen petjada. Òbviament, l'experiència fa que no volguem caure dos cops en la mateixa pedra, i ajuda a mantindre la nostra ment desperta d'elements que, d'altre banda, si no tinguéssim la raó, ens provocarien un caos metafísic cada cop que falléssim. 

És curiós com, hi han frases que sempre quedaràn a la memòria com absolutes tautologies verídiques: exemple n'és aquella que diu: "No importa quan de temps passi, ja que sempre seré al teu costat". I, poden passar anys, i que la frase es perdi en l'oblit del temps, però l'esència de la mateixa fa que hi hagi una esperança cap a un retrobament, normalment executat. Suposo que, podria portar-me a canviar la frase i dir allò d'"un gest fa més que mil vegades mil paraules". 

També hi han elements que fan matindre víncles. Fa temps, vaig llegir un text molt curt, que dins d'ell deia coses com la següent: "Ayudar a la gente puede que esta quiera ser amiga tuya; si es así, podrá acompañarte en tu viaje hasta tu destino, sea cual sea: la muerte, el éxito, el "in memoriam homini", "..."; así que une tus expectativas y compártelas  pues mucha gente te agradecerá que estés a su lado." Totalment cert; no crec que hagi de dir molta cosa: si tu dones, l'altre et correspon amb el que dones i viceversa: això és el que fa que hi hagi estima per l'altre; temes com l'amor o l'amistat, que no deixen de ser jocs de corda on avui dono, però demà dones tu, i viceversa provocant una sensació de relax interna, ja que saps que, en la gran majoria de casos, les persones a qui tu ajudes estaràn al teu costat per que les podràs ajudar en un futur pròxim o llunyà.

Reflexionem...

Són temes d'interés públic mínim, doncs es dona per "sentat" que això ho sap tothom. Jo crec que, de tant en tant, fa falta que es vagin "recordant" aquestes coses: ens recorda que som humans, que podem fallar, podem lluitar per remediar aquests errors, i podem vèncer. 

Cal vèncer? Bé, es lluita per alguna cosa; algú per a qui ens interessa lluitar, per a qui ens interessa que aquest víncle sigui ferm durant el temps que, o ens interessi (sent cruel), o escollim. Ara bé, no vèncer no vol dir el fracàs, ni de bon tros. L'experiència ens ajuda a tirar endavant, i a apendre que, els petits errors de la vinculació humana ens fan necessàriament superiors a tota aquella gent qui ho té "tot mastegat", o es basa amb la ideologia de ser una anomalia arquetòpica. 

Cal apendre que la solitud no és una mort dins del nostre cosmos: pot ser que sigui una oportunitat per tirar endavant allò que busquem. I tindre-ho molt clar: per molt que ens empenyem a pensar-ho i a justificar-ho per activa i/o passiva, no estem sols: mai ho hem estat: "Simplement anem cecs per un món de colors..."

Dreams of a golden victory!

Sembla que al final, els somnis auguritzen una final victoriosa per aquells qui lluiten sense descans en un mon de destrucció i agonia, on el poder el tenen aquells qui realment no s'ho mereixen. No vull ser un jutge, però es que les situacions acaben claudicant: tots acabarem sent jutjats; tots acabarem preguntant el per què de les coses.

Mentrestant, el que si que podem anar fent es seguir els passos que la vida ens ha donat lluitant entre les batalles de la gent, fent-nos lloc dins dels cors de la gent qui ens estima i/o qui volem estimar.

A grans trets, el que busco, escrivint, es d'alguna manera, "desfogar-me". Tinc la necessitat de compartir tot allò que la gent té dins seu, com un rencor, esperant a sortir a la llum. M'agrada, doncs, que les meves realitats, les meves vivències, les meves ganes de mostrar al món qui sóc, també puguin ésser mostrades en un blog, on, tant si per "h o per b", està al descobert per a tot aquell qui vulgui mantíndre una petita estona a compartir els meus pensaments, i les meves opinions.

I posant-nos en matèria, el que m'agradaria destacar avui són vàries coses: en primer lloc, la necessitat de cridar fort en contra de les sentències del suprem, en relació a l'anulació de validesa dels estudis artístics de grau, i llicenciatura. Què ho trobem normal, això? Durant anys, els músics han estat considerats "aquells de la classe baixa, que no saben que fer per tirar endavant"; i quan, per fi es veu que sembla que hi hagi una igualtat dins dels estudis: BUM! Al canto! Amb tot i això, encara no està aprovada pel consell de ministres, però venint del nostre company, el president "Xixixixixi", no crec que hi hagi cap típus de dubte en que anularàn, i betaràn els estudis artístics. A on està el poble, quan se'l necessita? Que es que, el que estem estudiant, no és reconeixible? No se'ns nota?...Bé, són preguntes que sorgeixen...

En segon lloc, després de veure l'escàndol que va provocar-me saber que una institució com l'església catòlica espanyola, rebia mensualment, 13 Milions d'Euros...és un "Què?!?!?!?!". Com pot una institució que ha perdut més de la mitat d'adeptes durant aquest final de segle passat, i inici del vigent, seguir actiu amb tal subvenció? Hem de pagar a gent qui ens dona discursos que no volem entendre? Hem d'aguantar anuncis de, per exemple, uns rosaris electronics? Proposo que dels 13 Milions, me'n donguin 1, per mi (amb el qual podria viure bé), i els altres 12, el vagin repartint per a les famílies! El món (o Espanya, en aquest cas), estaria més equilibrat!

Bé, no hi ha temps per mes, avui...

El món s'està destruïnt, però els nostres actes ens fan ser més resistents als atacs del enemic!

Freezing cotext of a ragefully heart.

Últimament, amb els contextos que se'ns presenten, pensem amb el per què fem les coses; i no només fem, si no també "fan" els demés. Per què hi ha gent que, en l'absurditat dels temps, busca "jugar" amb els sentiments de les persones qui tenen al voltant? Per què, i poso un exemple, una persona s'ha de tirar a la via del tren per que no vol viure, i així provocar una destrucció catastròfica sobre el quecentenars de persones van patir, provocant nervis, i estrés?

Contextos com aquest, són els que m'agradaria criticar avui. La primera pregunta que em sento obligat a fer és: "Cal?". Cal que la gent cridi tant l'atenció, com per provocar un mal "karma" entre els presents? Cal justificar les accions que després podem arrepentir-nos? Opinio que la gent vol ser "déu" en un mon, on ni deu és capaç d'entendre la estupidesa humana, ja que, segons els experts, és "infinita".

Ja ho deia Einstein, "Només hi han dues coses infinites; l'univers i l'estupidesa humana, i de la primera no n'estic segur."

El context gelat que descric al títol d'aquest blog, no és més que el d'un mateix, cada cop que s'intenta mirar al mirall, i veure el per què és d'aquesta manera i no pot ser "excepcional", o "perfecte". Lògicament, i crec que molta gent estarà d'acord amb que, un dels múltiples objectius de la espècie humana es la de volguer ser perfectes. És possible, ser perfecte? És possible, ser ideal? A context d'avui, segons el meu "parer", és impossible. És clar, que no hi ha ningú que pugui ser ideal, tot i que nosaltres mateixos, de per si, sí que tenim ideals d'allò que realment ens agrada, de lo que ens dona plaer, i de lo que ens fa ser aquelles persones qui volem ser, després de veure la escòria (en general) que es veu pel carrer. 

Avui el faig curt...però tenia ganes de dir coses... La vida és un sense sentit, un oblit dins de la reminiscència, un pensament que no té moral; que va per ideals, contextos i ajudes...Lluitarem, per la supervivència d'allò mes fort...

Memories of a fatalist way of life

Fa dies que al tren, mentre feia eterna l'espera fins a arribar als meus destins, sigui casa, o sigui la universitat, escric de tant en tant. Han estat uns dies complicats, més en clau de múltiples coses externes a la meva realitat virtual.

Així doncs, us deixo amb un d'aquests escrits, el més recent...(una mica contundent)

[Passejar pel carrer i trobar-te escòria. No pensar en les teves obligacions, i jutjar cada element que et trobes, que observes, que perceps. Acàs ens hem tornat els jutges del cosmos? Què potser tenim la capacitat de realçar o despreciar tot allò que observem?

Potser així impacta, però realment i sobretot, inconscientment és la descripció de cadascú de vosaltres. Què som, si esclaus del juidici? Un judici elemental com és apreciar (o tractar bé) o despreciar (o destruïr)? Quina és la moralitat que ens mou per justificar els nostres actes? Quina és la moralitat que determina la línia entre allò correcte i allò incorrecte? Allò sublim i allò destructiu? Allò bo i allò dolent?

A la vista, no hi ha cap típus de moraltat que sigui tant poderosa, com per determinar la línia moral entre el bé i el mal. Cert és que hi han elements que poden determinar les directrius entre allò bo i allò dolent, i lo més "normal d'avui dia, és que aquestes directrius les determini un element que engloba qualsevol típus de moralitat/racionalitat individual, anomenada "societat".

És curiós com sempre surten elements de "metacrítica" com la societat, la moralitat, etc. No sé si realment és una font de poder, però demostra que costarà trobar el que és acceptat en el que les directrius que prengui siguin acceptades, per "elements socials" on només importa la seva felicitat i no el record que han de donar "a posteriori".]

Així a simple vista sona molt "escabrós", "obscur", "fatalista", o "negativista", però crec que estarem d'acord en que moltes coses: últimament, les estem veient d'aquesta manera; la societat amb la crisi, o les diferents relacions que anem establint entre els membres en els que ens movem, dialoguem, o, simplement, busquem recolzament moral i/o físic. 

Estic d'acord en que moltes coses les necesitem; tenim la necessitat de sentir-nos realitzats com a persones; i normalment aquesta realització la aconseguim a través del destí. Ens cal buscar i jutjar a tothom, per trobar el nostre destí? O podrem viure sense ell, deixant-nos portar per allò que considerem correcte nosaltres mateixos? (és a dir, farem judicis de moral, per a autojustificar els nostres actes).

La resposta està a l'aire; cert que hi han moltes preguntes però....cal fer-les (crec); cal que ens auto-critiquem, per trobar la resposta del després, del futur, del destí al qual estem lligats....

Objectiu a la vista!

La hermenèutica iconoclàstica dels elements que la societat ens dona, ens fa reflexionar sobre utilitats, o objectius vitals. Reconec haver pensat sempre, que l'objectiu de la humanitat era ser recordats després de que desapareguéssim del mapa. Ara potser penso diferent, tot i que mantinc l'esència. Hi han coses que estan subjugades a passar a l'història. Realment és important que passem a l'història?

En altres circumstàncies, el meu pensament es deriva, pensant que les persones qui realment se't presenten a la teva vida, i formen part dels teus cercles, són les qui et recordaràn com aquell qui vas ser, qui vas fer, o qui vas existir a les seves vides. Últimament, penso que aquesta via és molt lloable. Suposo que els cercles en els que m'estic movent en aquests temps, són perfectes per promòure l'extracció de somriures a la gent qui, per a mi, són especials, i fan que la meva existència sigui un fet real, no "no-existent".

Suposo que m'he tornat "flonjo". Quan em distrec, i aprofito les tecles del meu piano per expressar tot allò que sento, hi veig la força i la passió que tinc internament. Allò que, en aquests moments, vull administrar per a totes aquelles persones a qui pugui estimar.

Ja ho deia Plató, al seu discurs: l'home està encadenat a la caverna, per no sortir a la llum d'allò real, per viure en una obscuritat i solitud eternes. Amb tot i això, l'eternitat no és un element a jutjar, ja que l'home sempre vol sortir, té la seva força de voluntat per intentar trencar aquestes cadenes, i ser lliures, en un univers trencat, però idíl·lic. En aquest cas, diria que l'objectiu del ser humà seria trencar-se les cadenes, ser lliure, i ser feliç, contemplant allò qui realment és real.

Això ens porta a una altra pregunta: què és real? Estem vivint en un univers real, o és un somni dintre dels propis somnis? Potser les veus que sentim al cap són un altre element d'allò que realment estem vivint? És a dir: estem dins d'un altre somni? Sembla cursi però la hipòtesi podria ser vàlida; i no només això, si no que a més a més, podriem justificar certs comportaments, certes accions, a elements que no se'ns pot entendre sense el "element clau". Per exemple: si ens preguntéssim sobre l'objectiu de l'existència, la resposta podria ser: "despertar del somni". Sona molt bé, com a resposta idíl·lica, sobre els elements que encara no entenem de l'existència humana. 

Sembla un re-retorn; potser sempre estarem preguntant-nos quin és el nostre objectiu; tindre molta desendència? Ser recordats per la construcció de....? [...] per livi'n la vida loca? No sé, realment: no hi vull pensar. Si la gent m'acaba recordant, significarà que hauré fet alguna cosa bona per ells, hauré estat un referent, una bona persona, hauré estat un bon soldat, al servei de les persones a qui dono la meva vida i li ofereixo els meus pensaments, els meus sentiments i els meus actes.

Com se sol dir: "Les guerres marxen i tornen, però els meus soldats són eterns..."

Un xic de tot

Quan les coses no surten com haurien de sortir, o quan ens desesperem per que no entenem res de les situacions que vivim, ens passa una mica com que anem perduts pel món, buscant la sol·lució definitiva als problemes, buscant la manera de que els engranatxes de la nostra vida trobin l'equilibri amb el que jutjar i ser jutjats; amb la búsqueda de la veritat, amb el sentit del no-res, amb ....en fi, un llarg etc.

En llargs períodes d'estrés emocional, ens preguntem si tot el que fem està bé; si els cercles en els que ens movem, són els correctes, si la sensació d'autoritat propia és la idònea, per que la gent pugui respectar-nos, així com nosaltres els respectem amb ells. I doncs, per què passen aquestes coses? per que se'ns accelera l'impuls nerviós, fins a arribar a nivells inimaginables, on es prioritza la feina, i els elements socials; i no busquem de parlar amb la gent, de comentar les coses, d'experssar, de compartir, de socialitzar-nos una mica? Sembla bàsic, sí, però es que el que veig quan em passen èpoques així, és la antisocialització en el seu estat més pur. 

Crec que podem trobar mètodes de contra-estrés, amb els que lluitar ens serveix per aportar-nos una recompensa, sigui el termini que sigui: en el meu cas particular, escriure entrades al blog, o tocar...m'ajuden a trencar la rutina. Ser directe, i dir el que penso, són elements bàsics de contra-atac, però també de retro-consciència pròpia, un cop els hem executat.

Aquest 2012, ha començat una mica extrany. Bé, igual que l'anterior. Es buscarà sucumbir al "chaos" o realment renaixerà la flama de la esperança, ajudant a aquells qui ho necessiten realment?...la resposta està a l'aire.