Objectiu a la vista!

La hermenèutica iconoclàstica dels elements que la societat ens dona, ens fa reflexionar sobre utilitats, o objectius vitals. Reconec haver pensat sempre, que l'objectiu de la humanitat era ser recordats després de que desapareguéssim del mapa. Ara potser penso diferent, tot i que mantinc l'esència. Hi han coses que estan subjugades a passar a l'història. Realment és important que passem a l'història?

En altres circumstàncies, el meu pensament es deriva, pensant que les persones qui realment se't presenten a la teva vida, i formen part dels teus cercles, són les qui et recordaràn com aquell qui vas ser, qui vas fer, o qui vas existir a les seves vides. Últimament, penso que aquesta via és molt lloable. Suposo que els cercles en els que m'estic movent en aquests temps, són perfectes per promòure l'extracció de somriures a la gent qui, per a mi, són especials, i fan que la meva existència sigui un fet real, no "no-existent".

Suposo que m'he tornat "flonjo". Quan em distrec, i aprofito les tecles del meu piano per expressar tot allò que sento, hi veig la força i la passió que tinc internament. Allò que, en aquests moments, vull administrar per a totes aquelles persones a qui pugui estimar.

Ja ho deia Plató, al seu discurs: l'home està encadenat a la caverna, per no sortir a la llum d'allò real, per viure en una obscuritat i solitud eternes. Amb tot i això, l'eternitat no és un element a jutjar, ja que l'home sempre vol sortir, té la seva força de voluntat per intentar trencar aquestes cadenes, i ser lliures, en un univers trencat, però idíl·lic. En aquest cas, diria que l'objectiu del ser humà seria trencar-se les cadenes, ser lliure, i ser feliç, contemplant allò qui realment és real.

Això ens porta a una altra pregunta: què és real? Estem vivint en un univers real, o és un somni dintre dels propis somnis? Potser les veus que sentim al cap són un altre element d'allò que realment estem vivint? És a dir: estem dins d'un altre somni? Sembla cursi però la hipòtesi podria ser vàlida; i no només això, si no que a més a més, podriem justificar certs comportaments, certes accions, a elements que no se'ns pot entendre sense el "element clau". Per exemple: si ens preguntéssim sobre l'objectiu de l'existència, la resposta podria ser: "despertar del somni". Sona molt bé, com a resposta idíl·lica, sobre els elements que encara no entenem de l'existència humana. 

Sembla un re-retorn; potser sempre estarem preguntant-nos quin és el nostre objectiu; tindre molta desendència? Ser recordats per la construcció de....? [...] per livi'n la vida loca? No sé, realment: no hi vull pensar. Si la gent m'acaba recordant, significarà que hauré fet alguna cosa bona per ells, hauré estat un referent, una bona persona, hauré estat un bon soldat, al servei de les persones a qui dono la meva vida i li ofereixo els meus pensaments, els meus sentiments i els meus actes.

Com se sol dir: "Les guerres marxen i tornen, però els meus soldats són eterns..."