Bé, retornem a l'escriptura.
Tot i la mancança de medis, em vé de gust escriure sobre les vivències dels compromisos i dels "targets" o objectius que ens marquem cada dia que ens llevem pel matí i volem lluitar per fets que, sense solta ni volta, fan que cada dia més siguin motius del objectiu del nostre ser.
La indignació és el plat que governa cada cop més el nostre dia a dia; corrupció, ignorància, blanqueig, etc.; fan que el dia a dia de la nostre vida sigui un no parar de calúmnies i d'indignació per compromisos que la gent ha adoptat amb aquests qui, a costa de la gran inmensitat de la població, tenen unes vides riques i sanes, per contrapartida de la gent qui no troba feina, o treballa més de 20h diàries per poder-se guanyar el pa i arribar a casa per descansar-ne quatre i tornar a començar el dia següent.
Tot això que, a priori sembla que sigui a gran escala i que no passarà mai a les llars de casa nostra, es pot reduïr. Tant a la mínima expressió (un mateix), o a una mica més enllà, amb les persones que, suposadament, estàn al nostre voltant intentant-nos d'ajudar o de cumplir els seus "targets" o objectius, per tal de que ens fem creure que la vida, tot i ser de "flors i violes" com se solia dir als contes, ara mateix és un camp de roses negres amb el sol que tapa el firmament, i el calor de la terra, que el converteix en un infern.
Per què, doncs, ens trenquem el cap a buscar una versió més "quitch" (o bonica) de les idees que conformen una realitat casualment sense preocupacions, sense gastos, ni sense al·legacions cap a la gent qui, sovint, ens traeixen? Per què busquem refugiar-nos a un sistema que, si segueix així, l'únic que provocarà és que la "hòstia" sigui més forta, en quan passa el temps?
La resposta a tots aquests afers és totalment personal i, lògicament, canvia molt a tractar-se d'elements que es basen en la imparcialitat. Amb tot i això, expressaré la meva opinió, doncs per això llegiu aquest post: La resposta, a tot plegat, és la por. Sóm una raça (m'hi inclòc) que es basa amb la por, por de persones qui ens envolten cada dia, por del poder, tot i que el tinguem, por de la supervivència, por del contacte, del respecte, de sentir-nos inferiors davant d'altres qui, per una cosa o altre, tenen més poder que un mateix. Però jo dic que no fa falta tindre por. Al cap i a la fi, les persones que són més poderoses (tant per que s'ho hagin guanyat com per que ja tinguin l'"status" social que obtenen des del seu naixement) no deixen de ser persones. Potser sí que aquestes tenen la autoritat de "ordenar-nos" coses, però al cap i a la fi, aquestes persones no deixen de fer tot el que fem nosaltres; treballar i guanyar-se el pa per poder cuidar de la família.
Que es que hem de tallar-nos per que se'n donguin compte de que som inferiors? No! Som tots iguals, per molt que ens trenquem el cap en que aquesta gent no ho sigui, a nosaltres. L'únic que canvia, en aquest aspecte, és la concepció que li volguem donar nosaltres; si volem que siguin objectius, o volem ser nosaltres els objectius de que tinguem l'"status" que creem a partir de la imitació del poder.
No obstant, imitar el poder comporta la al·legoria del judici; i en molts casos, això el que porta és a la pèrdua més alta, la dignitat personal...
Per això, i concloc aquesta entrada, el nostre objectiu, per molta ambició que poguem arribar a tindre, o per molt divertit que sigui el nostre fer de cada dia, ha de ser el de la supervivència. No obstant, ja sabeu que és una opinió; tant podeu adaptar-la a nivell personal com ignorar-la en quan hagueu acabat de llegir-la. Tant a nivell personal com a més gran escala, la supervivència, ara per ara, és un dels més grans objectius; la lluita és la que ens farà que, en un futur, siguem recordats...
