La dependència tecnològica.

Tal i com esteu llegint al títol de l'entrada, avui tocaré un tema del que se'n poden escriure relats, del que se'n pot comparar amb èpoques anteriors, però que avui, i aquests dies, crec que és important pendre'n consciència, doncs la humanitat ha evolucionat cap a pitjor, degut a l'adicció, degut a la poca feina, la comoditat i les ganes de no voler ser algú i formar part del sistema, del que tant crític sóc, he estat i seré durant tota la meva vida.

Des dels inicis fins avui, la tecnologia ha evolucionat de manera estratosfèrica; començant per la creació d'armes per a la supervivència humana (com llançes fetes amb pedra, o cases per no patir el clima extrem de l'inici de la humanitat. Passant per la correspondència, el transport, l'assetjament, i milers i milers de petites evolucions que han fet de l'home una ment racional capaç de sorpendre's a si mateix, capaç d'investigar més a fons per crear artefactes per fer més fàcil la vida de l'ésser humà existent en aquest món. 

Sé que me'n deixo milions d'avançaments tecnològics, però em vull centrar en l'actualitat: ara què tenim? Els mòbils, els telèfons "intel·ligents". Des de quan un telèfon és intel·ligent? Només és intel·ligent si nosaltres li donem les ordres per que ho sigui, però en realitat no deixa de ser una màquina més, que controla la humanitat a la seva voluntat. 

Però el que hi ha avui dia és massa extrem. S'han perdut costums, educació, valors, actituds. S'ha perdut el contacte real; ara tothom té contacte virutal (m'hi incloc) i si no n'ets de la casta, ets una persona a "desmoda" (que no compleix els requisits de la moda). 

He vist, i això per desgràcia passa molt sovint, gent que, junts seure i pendre una cervesa, o sopant, o el que sigui que puguin fer (lliures són), tinguin el mòbil amb ells, i estiguin parlant amb d'altre gent, o inclòs, amb ells mateixos. No ho trobeu ridícul? Això no es denuncia, no? Això no es porta a uns tribunals de la salut humana i es diu: "nois, això no es pot fer". És ridícul, lamentable, nefast que haguem arribat a aquest extrem. Vosaltres trobeu normal això? A mi m'agrada tenir contacte amb la gent, sigui quina sigui la via que estigui visquent en aquests moments, però no deixaré mai de banda a algú si estic tenint una conversa amb una persona amb qui he tingut la oportunitat de veure, i de poder pendre alguna cosa, o tocant, o el que sigui que faci, gràcies a que hem trobat un lloc per veure'ns i poder compartir les nostres experiències amb les amistats que poguem estimar. És molt trist que haguém arribat a aquest punt.

Parlo única i exclusivament dels telèfons mòbils, per que són dels qui més depenem en aquests dies. Són útils si realment tenim control, però es que avui dia, ningú (o pràcticament ningú) té control sobre si mateix quan té un aparell d'avançada tecnologia a les seves mans. 

Així doncs, que reclamo? Que vull criticar? A tots vosaltres qui esteu llegint aquest blog (inclòs a un servidor) i no sabeu que hi ha una vida externa fora d'aquests elements, fora d'aquesta presó tecnològica que la humanitat ha creat, i que força al descontrol de la pròpia humanitat, força a que no hi hagi un equilibri, a que no hi hagin emocions. Ara hi han emoticones, i gent que, en comptes de riure, escriu [XD]. Realment us fa gràcia que haguem arribat a aquest punt? Realment, creieu que és més sensat no veure a la gent qui t'agradaria compartir la teva vida? Realment creieu que és divertit veure com tothom, absolutament tothom, té aquesta dependència?

What's app, Facebook, Twitter, Google+, Youtube, i centenars de plataformes innombrables han aconseguit el seu objectiu: que sigueu uns esclaus. 

Com dic sempre, i els qui em coneixeu ho sabeu; cadascú tria la vida que vol tenir. Cadascú té elecció. No proposo cap revolta social; no proposo que tothom compri un telèfon mòbil pel que hauria de servir: per trucar. Proposo que pensem una mica en què ens hem convertit; proposo que siguem conscients de que així la humanitat no va bé, no porta un bon camí. Proposo que mirem més enllà d'una pantalla, d'una càmera, i veiguem els ulls de la persona qui tenim davant. Proposo que somriguem, i compartim les nostres experiències amb la gent qui estimem, qui poguem tocar, qui poguem abraçar algun cop. Qui poguem veure, sentir.

Com tot: tot és qüestió d'elecció...

Oda a l'amistat.

Després d'una setmana que podria haver estar marcada pels successos televisius i que hi havia moltíssima probabilitat de que pogués escriure sobre la llibertat d'expressió, l'honor i la imatge com a element de judici, em veig obligat a escriure sobre un tema dolgut, realista i que pot donar cabuda a un univers ben vist i a l'inversa; la amistat.

La humanitat, en general, ha temut sempre sentir com la seva vida vaga per l'espai-temps en solitari; no li agrada i, per tant, busca en si mateixa la companyia amb els éssers vivents (i no-vivents, a vegades) per poder explicar-ls-hi com de gran són ells; com de valents, atrevits i lluitadors són; i això no s'ho poden guardar a dins, ho han d'exterioritzar per que tothom vegi que ells són els més en tot; surgeixen frases com "jo sóc millor que...", "hauries de ser...per ser com jo"; mil i una frases que demostren una cosa: la hipocresia de l'amistat. Aquesta hipocresia que, no només es demostra amb els fets que apareixen en allò qüotidià, si no que, en molts d'aquests casos, aquests fets només porten cap al declivi de l'autoestima humana, ja sigui degut als comentaris que aquestes "amistats" creen amb la seva prepotència i ignorància, o per que directament un mateix, com a persona, no es veu capaç de tirar endavant amb la pressió que al seu voltant pot aparèixer. 

És per això que, amb raó puc afirmar, que l'amistat és un joc de màscares. 

Ens trobem al centre d'una festa veneciana, amb un gran aforament de públic; els organitzadors al centre recitant poemes de Dante; una música correcte, pagana, donant vida al ball dels convidats qui aguanten les seves màscares amb un petit bastó, que tapa parcialment la cara.

Tothom riu, no escolta.

Tothom sent, ningú entén.

Tothom hi para l'orella, però ningú s'ha fixat amb les magnífiques paraules que un pregoner parla. 

"L'amor...els inferns..."

Però la gent segueix esperant que el cambrer, amb un aire a bufó, serveixi més canapés i copes de vi rosat de la Toscana; tot observant com de destripat apareix un ser, a la festa, amb un vestit trencat, sense màscara.

Una sorpresa?

Algú qui es mostra tal i com és. 

Hi han comentaris; el pregoner decideix parar, la música es transforma en silenci.

Tothom l'observa; tothom el mira, i ell es queda palplantat al mig de l'escena, mentre es refila un riure conjunt, i comentaris de l'estil: "Marxa, això és per nobles, i tu ets un pallaso!" o "Deixa la teva emprenta en un altre barri, burro!".

El que la gent no s'esperava, es que ell, aquest home misteriós qui havia trencat el protocol, qui havia decidit aparèixer en aquell instant, amb aquelles pintes, amb aquesta "deixadesa" no era ningú més que un dels nobles més grans de la festa, qui tenia el diner a sobre, qui havia organitzat la festa; qui ho controlava tot però... algú se n'ha donat compte?

Ningú, només se sent el riure dels ignorants; es nota l'autoestima molt elevada dels egocentristes, i tot queda en no res. En la vergonya, en la misèria...

Aquest fragment ens dona una reflexió que crec que tots hauriem de ser-ne conscients: "No és la imatge la qui decideix com és l'home, sino l'home qui decideix com és per mostrar la seva imatge."

I sobre l'amistat? Passa exactament el mateix. 

Hi ha de tot; però nosaltres som qui triem amb qui volem compartir la nostra vida. Nosaltres som qui, amb les nostres decisions, triem.

Com diria el profeta, tot es qüestió d'elecció.

Tot...tot...i alhora, res.

No hi ha lliure disposició; els actes que hem realitzat en el passat, no tenen volta enrere. Voler cridar l'atenció amb una màscara pot portar-nos cap l'oblit; cap a la humillació més destructiva, cap a no sentir res, i veure com el tot queda en no res.

Així m'he quedat últimament. 

He triat el que he triat per que vull viure una vida bona, amb satisfacció, amb coratge, amb honor; porto una màscara? Sí, sens dubte. Però aquesta màscara que jo porto es la que m'he creat en vida, i fidel hi seré sempre, fins que desaparegui d'aquest món.

Pots dir tu el mateix?

Creus que et mostres tal i com ets?

Sempre ho he dit, la gent qui em coneix sap el que penso; l'únic desig que tinc es que se'm pugui recordar. Potser se'm recordarà la màscara, potser se'm recordarà com aquell home quasi nu, que entra a la festa. El cas es que, prefereixo tenir la meva esència, a ser un ignorant qui es creu amb el poder i potestat de destruir tot el que, amb esforç, un ha anat creant. 

Sigui així, per la resta d'existència; el record creat a través de la veritat.

De l'absència de la màscara...

Des de la sinceritat del cor mes pur, viu i sensible.

L'èxit de les obligacions opcionals.

Sembla ahir quan vaig rebre una trucada per telèfon en la que se'm va comentar si em feia il·lusió ser partícep d'un musical que s'anava a estrenar mesos després; "1714, Fang i Setge". Aquest diumenge passat va acabar les representacions amb elogis i amb la pregunta "i quan hi tornem?".

Contextualitzo una mica la història que han anat passant aquests mesos, per tal de trobar la explicació a la emocionant retrobada amb el món de l'art i la cultura, amb l'espectacle i l'èxit més absoluts. 

Aquest Gener passat, un servidor va decidir trencar tota la relació activa amb la música. N'estava fart, de lluitar, lluitar i veure com se'm tancaven les portes; havia arribat a fer grans èxits, a assolir objectius que, a priori, semblaven impossibles. Havia trobat la llum, la esperança, les ganes de seguir lluitant, però aquest món, com tot món existent, només té en sí el poder, i en el meu cas, el poder que jo podia governar era un poder inmaterial, era una força, era una manera, un mètode, una il·lusió, no expressable amb poder "real" (diners, convenciments, etc.). He estat capaç de canviar el rumb d'una coral qui s'havia quedat atrapada en el temps; d'una coral que, mentre n'era jo el director, creia en la esperança, en la bona feina, en la positivitat de tot allò que, amb cada gota de suor i esforç, de sang, amb cada neurona expremuda al màxim, sabia que podia aconseguir. 

Però això va arribar a la seva fi...

De res servia cada gota expremuda al màxim, de res servia que lluités, fins a arribar al punt en el que em vaig rendir. 

Tot va girar igual, durant el transcurs del temps; la evolució va donar lloc a la rendició, era un altre "fracàs"? Per mi ho va ser.

Vaig caure en una "depressió musical". Vaig decidir "tancar el xiringuito". No podia exprèmer el meu talent, que he creat a través de la obligació opcional imposada de petit i que havia transformat amb un mètode de vida, una via per poder expressar el que jo sento en cada moment, donant el 1000% sempre, esdevenint exigent i al mateix temps, sensible i elegant; creient amb la perfecció més absoluta, la creació d'allò "perfecte".

És per això que, després de sis mesos d'inactivitat, el passat Setembre vaig decidir donar-li una oportunitat d'or al meu talent, reprenent la música a nivell de professorat; volia explicar a tothom com entenc la música, com la visc; volia que la gent entengués que no estic mort, ni pàlid; simplement he renascut, com el fènix, per tornar a mostrar-me dins d'aquest planeta, aquest univers creat amb la força dels magnats consolidats en ell. 

Per sort, gent vingut de vàris racons de Catalunya, disposats n'estaven a rebre classes, volien apendre; però sobretot, volien sentir. Això em va donar les forçes necessàries per poder seguir lluitant dins d'aquest món; de crear noves "obligacions opcionals", comprometent-me a ensenyar, a mostrar aquest món meravellós, aquest món que t'omple l'ànima, que et dona un somriure, que et fa emocionar i t'ho permet, per que és la culminació de l'esforç, és el 1000% expressat en una porció de temps; és, simplement, música.

Cal a dir, que no tot són èxits; ensenyar implica un intercanvi, i a vegades l'intercanvi un no el pot realitzar al màxim; d'aquí la lluita per fer demostracions en públic per poder ensenyar. Amb tot i això, d'aquest aspecte, m'agradaria matitzar un parell d'aspectes. Veure la il·lusió d'un nen quan comença a apendre a cantar i li dius: "què bé que cantes!", ets capaç de donar-li un camí i ell/a mateix/a veu que millora, dona una energia que renova qualsevol aire pur d'aquest planeta, omple extraordinàriament, dona sentit a una vida creada, una vida la qual es veu a través dels ulls d'un nen, d'un adult, quan assoleix els seus objectius. I no només això, si no veure com aquest nen, adult, il·lusionat amb que tu el segueixis guiant, et digui: "et buscaré gent per que no et vull perdre", encara dona més alegria, em fa creure amb la humanitat.

Li podem donar un bri d'esperança a la humanitat, un vot de confiança, un somriure que segur que et retorna. És un èxit absolut, és allò "perfecte".

1714, Fang i Setge, també m'ha donat aquesta energia. M'ha fet sentir viu, m'ha retornat a l'activitat, m'ha donat esperança. Ja no només el fet de treballar amb aquests professionals molt grans tots ells, inmensos, increïbles; si no el fet de que jo he agafat forçes per seguir en aquest món, m'he renovat, he agafat esperança de nou....

Així que, simplement, gràcies a tots, pels grans de sorra posats en un rellotge i que ajuden a controlar el temps, a fer-me creure que sempre, sempre, hi ha esperança.