Sembla ahir quan vaig rebre una trucada per telèfon en la que se'm va comentar si em feia il·lusió ser partícep d'un musical que s'anava a estrenar mesos després; "1714, Fang i Setge". Aquest diumenge passat va acabar les representacions amb elogis i amb la pregunta "i quan hi tornem?".
Contextualitzo una mica la història que han anat passant aquests mesos, per tal de trobar la explicació a la emocionant retrobada amb el món de l'art i la cultura, amb l'espectacle i l'èxit més absoluts.
Aquest Gener passat, un servidor va decidir trencar tota la relació activa amb la música. N'estava fart, de lluitar, lluitar i veure com se'm tancaven les portes; havia arribat a fer grans èxits, a assolir objectius que, a priori, semblaven impossibles. Havia trobat la llum, la esperança, les ganes de seguir lluitant, però aquest món, com tot món existent, només té en sí el poder, i en el meu cas, el poder que jo podia governar era un poder inmaterial, era una força, era una manera, un mètode, una il·lusió, no expressable amb poder "real" (diners, convenciments, etc.). He estat capaç de canviar el rumb d'una coral qui s'havia quedat atrapada en el temps; d'una coral que, mentre n'era jo el director, creia en la esperança, en la bona feina, en la positivitat de tot allò que, amb cada gota de suor i esforç, de sang, amb cada neurona expremuda al màxim, sabia que podia aconseguir.
Però això va arribar a la seva fi...
De res servia cada gota expremuda al màxim, de res servia que lluités, fins a arribar al punt en el que em vaig rendir.
Tot va girar igual, durant el transcurs del temps; la evolució va donar lloc a la rendició, era un altre "fracàs"? Per mi ho va ser.
Vaig caure en una "depressió musical". Vaig decidir "tancar el xiringuito". No podia exprèmer el meu talent, que he creat a través de la obligació opcional imposada de petit i que havia transformat amb un mètode de vida, una via per poder expressar el que jo sento en cada moment, donant el 1000% sempre, esdevenint exigent i al mateix temps, sensible i elegant; creient amb la perfecció més absoluta, la creació d'allò "perfecte".
És per això que, després de sis mesos d'inactivitat, el passat Setembre vaig decidir donar-li una oportunitat d'or al meu talent, reprenent la música a nivell de professorat; volia explicar a tothom com entenc la música, com la visc; volia que la gent entengués que no estic mort, ni pàlid; simplement he renascut, com el fènix, per tornar a mostrar-me dins d'aquest planeta, aquest univers creat amb la força dels magnats consolidats en ell.
Per sort, gent vingut de vàris racons de Catalunya, disposats n'estaven a rebre classes, volien apendre; però sobretot, volien sentir. Això em va donar les forçes necessàries per poder seguir lluitant dins d'aquest món; de crear noves "obligacions opcionals", comprometent-me a ensenyar, a mostrar aquest món meravellós, aquest món que t'omple l'ànima, que et dona un somriure, que et fa emocionar i t'ho permet, per que és la culminació de l'esforç, és el 1000% expressat en una porció de temps; és, simplement, música.
Cal a dir, que no tot són èxits; ensenyar implica un intercanvi, i a vegades l'intercanvi un no el pot realitzar al màxim; d'aquí la lluita per fer demostracions en públic per poder ensenyar. Amb tot i això, d'aquest aspecte, m'agradaria matitzar un parell d'aspectes. Veure la il·lusió d'un nen quan comença a apendre a cantar i li dius: "què bé que cantes!", ets capaç de donar-li un camí i ell/a mateix/a veu que millora, dona una energia que renova qualsevol aire pur d'aquest planeta, omple extraordinàriament, dona sentit a una vida creada, una vida la qual es veu a través dels ulls d'un nen, d'un adult, quan assoleix els seus objectius. I no només això, si no veure com aquest nen, adult, il·lusionat amb que tu el segueixis guiant, et digui: "et buscaré gent per que no et vull perdre", encara dona més alegria, em fa creure amb la humanitat.
Li podem donar un bri d'esperança a la humanitat, un vot de confiança, un somriure que segur que et retorna. És un èxit absolut, és allò "perfecte".
1714, Fang i Setge, també m'ha donat aquesta energia. M'ha fet sentir viu, m'ha retornat a l'activitat, m'ha donat esperança. Ja no només el fet de treballar amb aquests professionals molt grans tots ells, inmensos, increïbles; si no el fet de que jo he agafat forçes per seguir en aquest món, m'he renovat, he agafat esperança de nou....
Així que, simplement, gràcies a tots, pels grans de sorra posats en un rellotge i que ajuden a controlar el temps, a fer-me creure que sempre, sempre, hi ha esperança.
No hay comentarios:
Publicar un comentario