Oda a l'amistat.

Després d'una setmana que podria haver estar marcada pels successos televisius i que hi havia moltíssima probabilitat de que pogués escriure sobre la llibertat d'expressió, l'honor i la imatge com a element de judici, em veig obligat a escriure sobre un tema dolgut, realista i que pot donar cabuda a un univers ben vist i a l'inversa; la amistat.

La humanitat, en general, ha temut sempre sentir com la seva vida vaga per l'espai-temps en solitari; no li agrada i, per tant, busca en si mateixa la companyia amb els éssers vivents (i no-vivents, a vegades) per poder explicar-ls-hi com de gran són ells; com de valents, atrevits i lluitadors són; i això no s'ho poden guardar a dins, ho han d'exterioritzar per que tothom vegi que ells són els més en tot; surgeixen frases com "jo sóc millor que...", "hauries de ser...per ser com jo"; mil i una frases que demostren una cosa: la hipocresia de l'amistat. Aquesta hipocresia que, no només es demostra amb els fets que apareixen en allò qüotidià, si no que, en molts d'aquests casos, aquests fets només porten cap al declivi de l'autoestima humana, ja sigui degut als comentaris que aquestes "amistats" creen amb la seva prepotència i ignorància, o per que directament un mateix, com a persona, no es veu capaç de tirar endavant amb la pressió que al seu voltant pot aparèixer. 

És per això que, amb raó puc afirmar, que l'amistat és un joc de màscares. 

Ens trobem al centre d'una festa veneciana, amb un gran aforament de públic; els organitzadors al centre recitant poemes de Dante; una música correcte, pagana, donant vida al ball dels convidats qui aguanten les seves màscares amb un petit bastó, que tapa parcialment la cara.

Tothom riu, no escolta.

Tothom sent, ningú entén.

Tothom hi para l'orella, però ningú s'ha fixat amb les magnífiques paraules que un pregoner parla. 

"L'amor...els inferns..."

Però la gent segueix esperant que el cambrer, amb un aire a bufó, serveixi més canapés i copes de vi rosat de la Toscana; tot observant com de destripat apareix un ser, a la festa, amb un vestit trencat, sense màscara.

Una sorpresa?

Algú qui es mostra tal i com és. 

Hi han comentaris; el pregoner decideix parar, la música es transforma en silenci.

Tothom l'observa; tothom el mira, i ell es queda palplantat al mig de l'escena, mentre es refila un riure conjunt, i comentaris de l'estil: "Marxa, això és per nobles, i tu ets un pallaso!" o "Deixa la teva emprenta en un altre barri, burro!".

El que la gent no s'esperava, es que ell, aquest home misteriós qui havia trencat el protocol, qui havia decidit aparèixer en aquell instant, amb aquelles pintes, amb aquesta "deixadesa" no era ningú més que un dels nobles més grans de la festa, qui tenia el diner a sobre, qui havia organitzat la festa; qui ho controlava tot però... algú se n'ha donat compte?

Ningú, només se sent el riure dels ignorants; es nota l'autoestima molt elevada dels egocentristes, i tot queda en no res. En la vergonya, en la misèria...

Aquest fragment ens dona una reflexió que crec que tots hauriem de ser-ne conscients: "No és la imatge la qui decideix com és l'home, sino l'home qui decideix com és per mostrar la seva imatge."

I sobre l'amistat? Passa exactament el mateix. 

Hi ha de tot; però nosaltres som qui triem amb qui volem compartir la nostra vida. Nosaltres som qui, amb les nostres decisions, triem.

Com diria el profeta, tot es qüestió d'elecció.

Tot...tot...i alhora, res.

No hi ha lliure disposició; els actes que hem realitzat en el passat, no tenen volta enrere. Voler cridar l'atenció amb una màscara pot portar-nos cap l'oblit; cap a la humillació més destructiva, cap a no sentir res, i veure com el tot queda en no res.

Així m'he quedat últimament. 

He triat el que he triat per que vull viure una vida bona, amb satisfacció, amb coratge, amb honor; porto una màscara? Sí, sens dubte. Però aquesta màscara que jo porto es la que m'he creat en vida, i fidel hi seré sempre, fins que desaparegui d'aquest món.

Pots dir tu el mateix?

Creus que et mostres tal i com ets?

Sempre ho he dit, la gent qui em coneix sap el que penso; l'únic desig que tinc es que se'm pugui recordar. Potser se'm recordarà la màscara, potser se'm recordarà com aquell home quasi nu, que entra a la festa. El cas es que, prefereixo tenir la meva esència, a ser un ignorant qui es creu amb el poder i potestat de destruir tot el que, amb esforç, un ha anat creant. 

Sigui així, per la resta d'existència; el record creat a través de la veritat.

De l'absència de la màscara...

Des de la sinceritat del cor mes pur, viu i sensible.