Pot la música dels videojocs donar a
llum els universos paral·lels que vol transmetre? O la podem adaptar cap a l’univers
real? La realitat es podria impregnar de la virtualitat? És possible que d’alguna
manera, puguem entendre aquest tipus de música com un tipus més, que pot
inscriure’s dins del ventall de possibilitats de la realitat on vivim, o es
quedarà amb un subgènere que no sortirà d’un món, molt apartat de la societat?
A priori, aquestes preguntes tindrien
resposta dins de la societat actual, i probablement la seva resposta es que la
societat les accepta, però no les hi dona cabuda, per el motiu de que la gent
que forma part d’aquesta societat, només accepta uns prerequisits molt
definits: festa i relax. Evidentment, ja que podríem estar parlant d’un món que
pot englobar tota la música existent, qualsevol estil i qualsevol temàtica, i
que, en sí, pot aportar qualsevol sensació; qualsevol sentiment pot tenir una
música en sí que l’hi pot definir. Quin és el problema, aleshores? Per què no s’accepta
tal i com es podria acceptar una música de pel·lícules? O una música actual,
que es pugui punxar en una discoteca?
La meva inicial opinió es que el món
en el qual es desenvolupa la música dels videojocs és un món molt reduït. Un
món on només els jugadors, sigui del nivell que sigui, tenen la oportunitat d’entrar-hi,
doncs és un dels motius de l’existència d’aquesta música; l’ambientació de l’espectador
(en aquest cas, el jugador) per que la seva experiència encara sigui més
espectacular.
A través d’aquesta màxima em plantejo
dues preguntes elementals:
1 1. La vida real pot contenir en si una banda sonora on estigui formada
dins del gènere “la música dels videojocs” i en conseqüència, aquest gènere s’inclogui
dins dels grans gèneres de la història?
2 2. Pot la societat actual acceptar aquesta música i incloure-la dins del
ventall de possibilitats de música “escoltables”?
Cert és que la música dels videojocs
és un gènere format de molts gèneres inferiors en els quals es poden integrar
dins de tots els gèneres de la història: clàssica, jazz, rock, heavy metal,
soul, funk, èpic, dance, dubstep, etc. Però al ser un món totalment perdut, jo
crec que es mereixen una menció a part, pel sol fet d’existir en un món que no
tothom coneix, i que no tothom valora.
Inicio aquest projecte amb la
il·lusió de que, per a tot aquell qui el llegeixi, no es quedi només amb un
projecte a seques, si no que sigui un projecte totalment lliure en el qual l’objectiu
sigui col·laborar, incloure informació, i sobretot, desfer l’entrellat d’aquestes
preguntes inicials, resoldre-les, i incloure’n més, per tal de convertir aquest
tema en un debat; un debat intens, que pugui provocar una revolució dins de la
societat...