Elements de manipulació: somnis i il·lusions perduts en l'oblit

Escoltant la cançó que teniu entre mans, faig la reflexió d'avui, fent ús dels elements destructivistes que, aquestes últimes hores, han passat.

La lògica ens fa portar a entendre que, els éssers humans, necessitem de la manipulació per a poder justificar els mil actes mil que realitzem durant tota la nostra existència: siguin repetits o nous. Dins d'aquests actes, hi tenim els que anomeno actes de manipulació. Què esperem dels altres? Què esperen els altres de mi? Quines espectatives/coneixements/sentiments esperen els altres obtindre de mi, i de la mateixa manera, jo obtindre d'ells?

Lògicament, el que no podem permetre, de cap de les maneres, és oblidar (i això te'n dones compte quan oblides realment qui ets, i et mostres al 200% al servei d'aquelles persones qui tu creus que, en aquell moment, són profitoses per a la persona en si) que un mateix també té el seu espai i les seves coses bàsiques: sentiments, principalment. Curiosament, en la lluita del element "alpha", aquesta retroalimentació personal desapareix, i dona lloc a autoadquirir un descens de l'autoestima (aquell element que, per molt que canvïi, és qui determina, al 90% dels casos, la felicitat/tristesa que un té en cada moment), fins a arribar a punts on es podria definir com "antiautoestima". 

Precisament d'aquesta antiautoestima volia fer un incís: Per què tenim aquest fet? En el meu cas personal, la reflexió (gràcies a una gran amiga que tinc la qual no detallaré per drets LOPD) és la següent pregunta: "Si jo puc donar un 200% en una relació (del tipus que sigui), per què la resta, que de la mateixa categoria que jo (és a dir, éssers humans), no ho fa?" He de ser sincer: aquesta pregunta em tormenta. No puc arribar a entendre la passivitat que té la gent, egocentrisme i interès: altrament dit, manipulació. Òbviament deixo la pregunta a l'aire, a veure si algú és capaç de contestar-me-la...

Tot, en aquesta vida, és manipulació: com diria la dita: "avui per tu, demà per mi,...". Quan a un l'interessa, canviem-ho: "avui per mi, demà per mi, sempre per mi...". Crec que és injust que, les circumstàncies evidencials, juguin un paper seriós, fent que les relacions hagin d'estar subcontrolades per aquestes. Fent que no hi hagi una naturalesa, si no una destrucció manipulatoria. No hi ha lloc per al "lliure albedrí", si no que tot està calculat. Acte-conseqüència-cost. On un veu la coincidència, jo veig l'acte; on veig la conseqüència, jo veig el cost de l'acte....Suposo que és el resum més directe.

Una última cosa abans d'acabar; com els israelites van escriure la bíblia per mantindre als pobles ocupats per poder-los conquistar, els cristians van fer servir la fe per controlar a tots els pobles; els humans fem cortines de fum per establir objectius manipulatius per sobreviure. Cal? Bé, depen (i acabo) de l'interès pel qual tenim....

Els víncles: elements de la necessitat humana supervivent...

Sembla mentida com la negra nit fa que apareixin els fantasmes d'un blog oblidat. Un blog que, degut als recents canvis de la vida mateixa, torna a reneixer, com l'au fènix, per expressar aquells pensaments que tornen a fluïr dins del meu metacosmos, i que, en certa manera, tinc ganes de compartir-ho amb vosaltres; siguin quines siguin les ganes que tingueu de llegir o de reflexionar. Culpable n'és la música (http://www.youtube.com/watch?v=VjJlYOGYlC4&feature=related) qui ajuda a creure en l'expressió com a vehícle per fer-nos notar dins d'aquest planeta.

L'assumpte que em té entremans és un de molt simple, involuntari i directe: "els vincles".

Hi han mil típus de vincles. Mil maneres de considerar les persones, mil maneres mil de tindre en compte que són els altres per un mateix, i viceversa: que ets tu, realment, per aquesta gent. 

Com se sol dir, les paraules se les emporta el vent, els gests són els qui deixen petjada. Òbviament, l'experiència fa que no volguem caure dos cops en la mateixa pedra, i ajuda a mantindre la nostra ment desperta d'elements que, d'altre banda, si no tinguéssim la raó, ens provocarien un caos metafísic cada cop que falléssim. 

És curiós com, hi han frases que sempre quedaràn a la memòria com absolutes tautologies verídiques: exemple n'és aquella que diu: "No importa quan de temps passi, ja que sempre seré al teu costat". I, poden passar anys, i que la frase es perdi en l'oblit del temps, però l'esència de la mateixa fa que hi hagi una esperança cap a un retrobament, normalment executat. Suposo que, podria portar-me a canviar la frase i dir allò d'"un gest fa més que mil vegades mil paraules". 

També hi han elements que fan matindre víncles. Fa temps, vaig llegir un text molt curt, que dins d'ell deia coses com la següent: "Ayudar a la gente puede que esta quiera ser amiga tuya; si es así, podrá acompañarte en tu viaje hasta tu destino, sea cual sea: la muerte, el éxito, el "in memoriam homini", "..."; así que une tus expectativas y compártelas  pues mucha gente te agradecerá que estés a su lado." Totalment cert; no crec que hagi de dir molta cosa: si tu dones, l'altre et correspon amb el que dones i viceversa: això és el que fa que hi hagi estima per l'altre; temes com l'amor o l'amistat, que no deixen de ser jocs de corda on avui dono, però demà dones tu, i viceversa provocant una sensació de relax interna, ja que saps que, en la gran majoria de casos, les persones a qui tu ajudes estaràn al teu costat per que les podràs ajudar en un futur pròxim o llunyà.

Reflexionem...

Són temes d'interés públic mínim, doncs es dona per "sentat" que això ho sap tothom. Jo crec que, de tant en tant, fa falta que es vagin "recordant" aquestes coses: ens recorda que som humans, que podem fallar, podem lluitar per remediar aquests errors, i podem vèncer. 

Cal vèncer? Bé, es lluita per alguna cosa; algú per a qui ens interessa lluitar, per a qui ens interessa que aquest víncle sigui ferm durant el temps que, o ens interessi (sent cruel), o escollim. Ara bé, no vèncer no vol dir el fracàs, ni de bon tros. L'experiència ens ajuda a tirar endavant, i a apendre que, els petits errors de la vinculació humana ens fan necessàriament superiors a tota aquella gent qui ho té "tot mastegat", o es basa amb la ideologia de ser una anomalia arquetòpica. 

Cal apendre que la solitud no és una mort dins del nostre cosmos: pot ser que sigui una oportunitat per tirar endavant allò que busquem. I tindre-ho molt clar: per molt que ens empenyem a pensar-ho i a justificar-ho per activa i/o passiva, no estem sols: mai ho hem estat: "Simplement anem cecs per un món de colors..."