La música dels videojocs: crítica a la societat. [Hipòtesi]

Pot la música dels videojocs donar a llum els universos paral·lels que vol transmetre? O la podem adaptar cap a l’univers real? La realitat es podria impregnar de la virtualitat? És possible que d’alguna manera, puguem entendre aquest tipus de música com un tipus més, que pot inscriure’s dins del ventall de possibilitats de la realitat on vivim, o es quedarà amb un subgènere que no sortirà d’un món, molt apartat de la societat?

A priori, aquestes preguntes tindrien resposta dins de la societat actual, i probablement la seva resposta es que la societat les accepta, però no les hi dona cabuda, per el motiu de que la gent que forma part d’aquesta societat, només accepta uns prerequisits molt definits: festa i relax. Evidentment, ja que podríem estar parlant d’un món que pot englobar tota la música existent, qualsevol estil i qualsevol temàtica, i que, en sí, pot aportar qualsevol sensació; qualsevol sentiment pot tenir una música en sí que l’hi pot definir. Quin és el problema, aleshores? Per què no s’accepta tal i com es podria acceptar una música de pel·lícules? O una música actual, que es pugui punxar en una discoteca?

La meva inicial opinió es que el món en el qual es desenvolupa la música dels videojocs és un món molt reduït. Un món on només els jugadors, sigui del nivell que sigui, tenen la oportunitat d’entrar-hi, doncs és un dels motius de l’existència d’aquesta música; l’ambientació de l’espectador (en aquest cas, el jugador) per que la seva experiència encara sigui més espectacular.

A través d’aquesta màxima em plantejo dues preguntes elementals:

1         1.    La vida real pot contenir en si una banda sonora on estigui formada dins del gènere “la música dels videojocs” i en conseqüència, aquest gènere s’inclogui dins dels grans gèneres de la història?

2    2.  Pot la societat actual acceptar aquesta música i incloure-la dins del ventall de possibilitats de música “escoltables”?

Cert és que la música dels videojocs és un gènere format de molts gèneres inferiors en els quals es poden integrar dins de tots els gèneres de la història: clàssica, jazz, rock, heavy metal, soul, funk, èpic, dance, dubstep, etc. Però al ser un món totalment perdut, jo crec que es mereixen una menció a part, pel sol fet d’existir en un món que no tothom coneix, i que no tothom valora.

Inicio aquest projecte amb la il·lusió de que, per a tot aquell qui el llegeixi, no es quedi només amb un projecte a seques, si no que sigui un projecte totalment lliure en el qual l’objectiu sigui col·laborar, incloure informació, i sobretot, desfer l’entrellat d’aquestes preguntes inicials, resoldre-les, i incloure’n més, per tal de convertir aquest tema en un debat; un debat intens, que pugui provocar una revolució dins de la societat...

Los payasos de la tele...

Y después de un largo viaje, entran los payasos!!! 

UEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEEE! (Gritos de niños)

Tenemos al Sr. Rajoy a la derecha, que intentará de esquivar los latigazos del sr. Herrera, que parece un depredador; al sr. Rubalcaba, quien tambien atacará Rajoy para conseguir reformar la constitución; a la Srta. Rovira con un miedo espeluznante, gritará contra los cuatro vientos, y el sr. Mas viéndolo todo des del palco de honor: su sofá....Todo el mundo está espectante: quien ganará? Parece que el Sr. Rajoy es mas duro de roer que cualquier otro y se catapulta hacia el NO.

OHHHHHHHHHHHHHHHHHHH!

...

..

.

Aquest podria ser un escenari perfecte per la ultradreta espanyola, qui ha guanyat aquesta batalla. Paraules com diàleg, constitució, SI, NO, etc., estan a la boca de tothom, en aquest debat. És increïble la voluntat del poble català per voler "fer bé les coses", i demanar les competències a un òrgan de govern incapaç de veure les competències que un poble en ple dret té; un poble que ha lluitat per tenir els drets que ha assolit durant aquests 300 anys de guerres, batalles i suposada democràcia; d'un poble que va sacrificar la seva identitat per annexar-se a una que és corrupte, manipuladora, i socialment destructiva. 

Gràcies per donar-nos aquest espectacle: aquest circ que s'ha creat amb la consulta, les competències, la constitució, el tribunal constitucional, Sr. Mas, Sr. Rajoy, Sr. Navarro, Sr. Rubalcaba, etc... Gràcies per fer-nos gaudir d'aquesta política de quitxalla que avui tindrà un lloc dins dels llibres d'història: Segur que es faran mil interpretacions: Els catalans, l'etiquetaran com allò que s'havia de fer i que no es va aconseguir, gràcies a la voluntat del poble espanyol (sí, espanyol) per votar a un partit que denegaria qualsevol proposta de canvi que vingui tant del govern de Catalunya, com del govern Basc, com de qualsevol govern annexat a l'estat espanyol, que al final decideixi marxar d'aquesta mala situació en la qual s'ha volgut conviure durant tots aquests anys. Els espanyols escriuran epopeies, i els llibres d'història diran: "Rajoy vence al pueblo catalán". Per què? Tot és per que vosaltres, una molt gran part d'espanyols, qui votàreu al Partit Popular, tot i sabent les conseqüències que podria tindre aquest fet, li veu donar suport moral i un tros de paper on hi sortia ell, i no una alternativa de dretes. Aquest partit sembla que viu a l'edat de pedra, i tot el que es vol canviar, ha de passar per trencar les taules de la llei, per Déu, i per tots els fidels qui creuen que a través de la religió (element amb el que es basen per argumentar moltes de les seves gestes glorioses). 

Fixeu-vos, que tot això és per demanar unes simples competències per poder demanar el dret a decidir sobre el futur d'un poble. No s'està donant per fet, que: 1) Aquest poble es constituirà com un estat. 2) Deixarà de formar part de la Unió Europea. I un llarg etcètera. Si realment la inversió internacional veiés en Catalunya la fi, un camí mort, no creieu que no invertirien en aquesta porció d'estat (intentant de semblar part de la dreta espanyolista) on el turisme, la indústria o, per resumir-ho més ràpidament, la perifèria estatal és un dels fronts més productius per a la resolució dels comptes de l'estat?

Ja per acabar; no ha acabat el procés, però és evident que es votarà que no, ja que hi han els dos partits de més popularització, que han triat dir no; penseu en que us pot concorre, aquest no. A vosaltres, qui llegiu aquest blog, penseu que la voluntat d'un poble no s'aturarà per que quatre gats creguin que aquesta no és la via, per intentar sortir d'aquest estat que ens roba, que ens debilita, que ens fa febles davant dels ulls del món, que ens transforma en un 2n món (tirant cap a un tercer). Tornem a les èpoques on es comentava "Africa empieza en los Pirineos", i Catalunya està entremig. Amb tot i això, si tant cap-quadrats es tornen, no creieu que seria beneficiós, per la dreta espanyolista, que aquest referèndum fos convocat per a tota la societat espanyola? És una reflexió a la que hi arribo després d'intentar trobar un argument amb el que es pugui celebrar aquest referèndum: Si no volen que Catalunya sigui un estat independent, que ho preguntin a tots els espanyols: que votin, que és el que volem: que voti tothom; potser guanyarà el no, igualment, però és una alternativa de dretes, que podrien tindre. Cal fer polítiques de destrucció, quan tenim la oportunitat de dialogar i intentar trobar una solució a tots els problemes que la societat està plantejant? Plantejem-ho, busquem la solució a tot el procés que, considero, ja és un tema molt gastat...

La pau i la guerra

Si vis pacem parabellum.
Sé que molts de vosaltres, quan us plantejeu aquests temes, penseu en que un món perfecte podria ser millor, si tots (una mica de cadascú) fés alguna cosa per que aquest món sigui una mica millor, entre tots plegats; cal intentar de trobar el què pot fer cadascú; podem ser feliços en un món on la pau és allò més cobdiciat? Podem ser feliços si perseguim una pau que no existeix?

Sé que molts de vosaltres us preguntareu per què no existeix la pau, però la resposta està dins dels vostres cors. Ningú té pau internament; tothom vol lluitar pel poder; un poder que no se'us ha donat. Un poder que, quan teniu la oportunitat de tindre'l, no l'aprofiteu per inclòure la pau en ell, si no que el que busqueu, és l'ànsia de poder. Només busqueu que aquesta ànsia de poder, que us corrompeix a tots vosaltres, us dongui aquesta felicitat que el món ansia, i que ningú tindrà mai.

El poder, és una droga [Sé que no m'agrada fer afirmacions in situ, però aqui m'hi veig obligat]. De fet, tots vosaltres ho sabeu: és una droga. És allò que ens provoca la enveja, la cobdícia, la ira, un dels objectius de la vida mateixa. Tothom vol poder; tothom vol anar a qualsevol lloc i dir: "sóc fulano de tal" i vull que.... O no heu pensat això alguna vegada?

El poder et dona la possibilitat de conèixer persones que només creuen amb el poder, persones que podrien ser molt interessants però que no deixen d'estar corrompudes pel mateix poder que ens regeix a tots. Ja passava això a l'edat mitjana: els reis, princeps i cavallers, contra la plebe o gent "de carrer". Què volien els reis? Tindre-ho tot. Les millors dones, les més grans riqueses; i quant més tenien, s'olorava més ànsia de poder. I després deien que no estaven corromputs, i que realitzaven les més grans gestes, eren guanyadors de les majors batalles de la humanitat, i la gent els adorava com a déus, senyors i sants. 
Doncs no hi estic d'acord. L'únic pel que lluitaven era pel poder. El poder de poder crear una guerra, per obtíndre'n. El poder de convocar a un poble que, temerós, acudeix al crit del "senyor".
I després, prediquem la pau...
Som (en general) uns hipòcrites! Per predicar, cal fer; per fer, cal esforçar-s'hi. De què serveix lluitar, si després fem el que hem estat fent sempre? De què serveix parlar sense fets? De què serveix que prediqui una cosa que, tot i que sé que vull, no aconseguiré mai, per que no comparteixo el sistema (tot i que n'hi formi part)?
Si busquem la pau; lluitem per defensar-nos de la guerra més important de les nostres vides; la nostra interna. Siguem justos amb el que fem, i no lluitem per enfortir els altres; si no per enfortir-nos a nosaltres mateixos.
Vi veri universum vivus vici.

La història perfecte...(o no).

Explica la història d'un home que lluita amb el seu present, amb el seu ego, i que no se'n pot sortir mai. Un home a qui tot se li diu que no, un home atrapat en un cos jove, i que té una tipologia d'adult extrem. Un home atrapat, encadenat, ignorat i sobretot, apartat de la societat.
Aquest home ha viscut les lluites de la mortalitat exterior, ha viscut combats i ha participat en ells. Ha demostrat a aquesta societat que una vida millor és possible, però ell no la viurà, a ell no li tocarà gaudir del privilegi que és viure la seva propia llibertat. 
Què ha de fer aquest home per intentar trobar la seva pròpia llibertat? Què ha de fer aquest home per intentar trobar el seu statu quo personal, que l'indiqui el camí a seguir? Què ha de fer aquest home per intentar demostrar més (més del que ha demostrat) a aquesta societat que el seu mètode, el seu pensament, la seva manera de fer, és la ideal? Què ha de fer aquest home per intentar tindre aquesta vida plena, total, perfecte, que ell ha anhelat tota la seva pròpia vida, i que per circumstàncies de les eventualitats que ha hagut de viure aquest home, no la pot gaudir?

La vida....
...
..
Tot el que he lluitat, de què serveix?
Tot el que he lluitat, quina finalitat té?

Sembla que el que he fet, a la meva vida, no deixa de ser el que tothom ha fet per les seves pròpies vides, però amb la diferència de que el que he fet jo amb la meva vida, no ha servit/no ha tingut el mateix objectiu que podria haver tingut amb qualsevol altre vida. Sembla que tot pel que he lluitat, no ha servit res més per intentar trobar un camí que al final no es durà a terme. Tot pel que he lluitat, només serveix per alimentar l'alè dels dracs que governen aquest país. Per alimentar el poder que, sobrenatural, s'extén cada cop més fins a un univers infinit, arribant a la destrucció moral, social i "ideal" d'aquest món qui només respira maldat. Què se suposa que han de fer els herois al respecte? Acàs es pot derrocar aquesta ideologia, que si no s'enderroca, portarà a una sèrie de hecatòmbes que tindràn com a objectiu la destrucció de la pròpia humanitat?

Quin és el nostre objectiu a la vida? La felicitat? Els diners? Què busques tu? Pregunta-t'ho.

Quan una vida s'acaba, mil s'aixequen. Quan un somriure es dibuixa, n'hi han mil que l'aigua de les llàgrimes humidifiquen. Quan una porta s'obre, n'hi han que es tanquen amb pany i clau...
Així doncs, què podem fer?
Hi ha alguna sol·lució?

El meu món musical no entén de caos. El mateix caos és ordre dins d'ell. La destrucció d'una nota, és la creació de sub-universos paralels.

La llàgrima que dels meus ulls descendeix, dona l'esperança a mil homes perduts en una guerra infernal. El meu infern, és plaer per les meves orelles. La teva satisfacció, és la meva lluita, el meu treball, la meva suor. Tot el que lluito es per que tu, qui estàs llegint, intentis valorar que les coses no són com et creus que et penses que són, si no que són una força que, si no s'uneix, potser acabarà amb aquesta humanitat tant derrocadora com la que veuen els meus ulls; com la que sent el meu cor, i com la que les meves mans escriuen i comparteixen amb tu, lector, qui decideixes llegir el meu blog.
Només et demano una cosa; dona'm tot això que et dono; només així seré reconegut...(potser).
Aquesta és la meva vida; perfecte o no...tu tries.