Memories of a fatalist way of life

Fa dies que al tren, mentre feia eterna l'espera fins a arribar als meus destins, sigui casa, o sigui la universitat, escric de tant en tant. Han estat uns dies complicats, més en clau de múltiples coses externes a la meva realitat virtual.

Així doncs, us deixo amb un d'aquests escrits, el més recent...(una mica contundent)

[Passejar pel carrer i trobar-te escòria. No pensar en les teves obligacions, i jutjar cada element que et trobes, que observes, que perceps. Acàs ens hem tornat els jutges del cosmos? Què potser tenim la capacitat de realçar o despreciar tot allò que observem?

Potser així impacta, però realment i sobretot, inconscientment és la descripció de cadascú de vosaltres. Què som, si esclaus del juidici? Un judici elemental com és apreciar (o tractar bé) o despreciar (o destruïr)? Quina és la moralitat que ens mou per justificar els nostres actes? Quina és la moralitat que determina la línia entre allò correcte i allò incorrecte? Allò sublim i allò destructiu? Allò bo i allò dolent?

A la vista, no hi ha cap típus de moraltat que sigui tant poderosa, com per determinar la línia moral entre el bé i el mal. Cert és que hi han elements que poden determinar les directrius entre allò bo i allò dolent, i lo més "normal d'avui dia, és que aquestes directrius les determini un element que engloba qualsevol típus de moralitat/racionalitat individual, anomenada "societat".

És curiós com sempre surten elements de "metacrítica" com la societat, la moralitat, etc. No sé si realment és una font de poder, però demostra que costarà trobar el que és acceptat en el que les directrius que prengui siguin acceptades, per "elements socials" on només importa la seva felicitat i no el record que han de donar "a posteriori".]

Així a simple vista sona molt "escabrós", "obscur", "fatalista", o "negativista", però crec que estarem d'acord en que moltes coses: últimament, les estem veient d'aquesta manera; la societat amb la crisi, o les diferents relacions que anem establint entre els membres en els que ens movem, dialoguem, o, simplement, busquem recolzament moral i/o físic. 

Estic d'acord en que moltes coses les necesitem; tenim la necessitat de sentir-nos realitzats com a persones; i normalment aquesta realització la aconseguim a través del destí. Ens cal buscar i jutjar a tothom, per trobar el nostre destí? O podrem viure sense ell, deixant-nos portar per allò que considerem correcte nosaltres mateixos? (és a dir, farem judicis de moral, per a autojustificar els nostres actes).

La resposta està a l'aire; cert que hi han moltes preguntes però....cal fer-les (crec); cal que ens auto-critiquem, per trobar la resposta del després, del futur, del destí al qual estem lligats....

Objectiu a la vista!

La hermenèutica iconoclàstica dels elements que la societat ens dona, ens fa reflexionar sobre utilitats, o objectius vitals. Reconec haver pensat sempre, que l'objectiu de la humanitat era ser recordats després de que desapareguéssim del mapa. Ara potser penso diferent, tot i que mantinc l'esència. Hi han coses que estan subjugades a passar a l'història. Realment és important que passem a l'història?

En altres circumstàncies, el meu pensament es deriva, pensant que les persones qui realment se't presenten a la teva vida, i formen part dels teus cercles, són les qui et recordaràn com aquell qui vas ser, qui vas fer, o qui vas existir a les seves vides. Últimament, penso que aquesta via és molt lloable. Suposo que els cercles en els que m'estic movent en aquests temps, són perfectes per promòure l'extracció de somriures a la gent qui, per a mi, són especials, i fan que la meva existència sigui un fet real, no "no-existent".

Suposo que m'he tornat "flonjo". Quan em distrec, i aprofito les tecles del meu piano per expressar tot allò que sento, hi veig la força i la passió que tinc internament. Allò que, en aquests moments, vull administrar per a totes aquelles persones a qui pugui estimar.

Ja ho deia Plató, al seu discurs: l'home està encadenat a la caverna, per no sortir a la llum d'allò real, per viure en una obscuritat i solitud eternes. Amb tot i això, l'eternitat no és un element a jutjar, ja que l'home sempre vol sortir, té la seva força de voluntat per intentar trencar aquestes cadenes, i ser lliures, en un univers trencat, però idíl·lic. En aquest cas, diria que l'objectiu del ser humà seria trencar-se les cadenes, ser lliure, i ser feliç, contemplant allò qui realment és real.

Això ens porta a una altra pregunta: què és real? Estem vivint en un univers real, o és un somni dintre dels propis somnis? Potser les veus que sentim al cap són un altre element d'allò que realment estem vivint? És a dir: estem dins d'un altre somni? Sembla cursi però la hipòtesi podria ser vàlida; i no només això, si no que a més a més, podriem justificar certs comportaments, certes accions, a elements que no se'ns pot entendre sense el "element clau". Per exemple: si ens preguntéssim sobre l'objectiu de l'existència, la resposta podria ser: "despertar del somni". Sona molt bé, com a resposta idíl·lica, sobre els elements que encara no entenem de l'existència humana. 

Sembla un re-retorn; potser sempre estarem preguntant-nos quin és el nostre objectiu; tindre molta desendència? Ser recordats per la construcció de....? [...] per livi'n la vida loca? No sé, realment: no hi vull pensar. Si la gent m'acaba recordant, significarà que hauré fet alguna cosa bona per ells, hauré estat un referent, una bona persona, hauré estat un bon soldat, al servei de les persones a qui dono la meva vida i li ofereixo els meus pensaments, els meus sentiments i els meus actes.

Com se sol dir: "Les guerres marxen i tornen, però els meus soldats són eterns..."

Un xic de tot

Quan les coses no surten com haurien de sortir, o quan ens desesperem per que no entenem res de les situacions que vivim, ens passa una mica com que anem perduts pel món, buscant la sol·lució definitiva als problemes, buscant la manera de que els engranatxes de la nostra vida trobin l'equilibri amb el que jutjar i ser jutjats; amb la búsqueda de la veritat, amb el sentit del no-res, amb ....en fi, un llarg etc.

En llargs períodes d'estrés emocional, ens preguntem si tot el que fem està bé; si els cercles en els que ens movem, són els correctes, si la sensació d'autoritat propia és la idònea, per que la gent pugui respectar-nos, així com nosaltres els respectem amb ells. I doncs, per què passen aquestes coses? per que se'ns accelera l'impuls nerviós, fins a arribar a nivells inimaginables, on es prioritza la feina, i els elements socials; i no busquem de parlar amb la gent, de comentar les coses, d'experssar, de compartir, de socialitzar-nos una mica? Sembla bàsic, sí, però es que el que veig quan em passen èpoques així, és la antisocialització en el seu estat més pur. 

Crec que podem trobar mètodes de contra-estrés, amb els que lluitar ens serveix per aportar-nos una recompensa, sigui el termini que sigui: en el meu cas particular, escriure entrades al blog, o tocar...m'ajuden a trencar la rutina. Ser directe, i dir el que penso, són elements bàsics de contra-atac, però també de retro-consciència pròpia, un cop els hem executat.

Aquest 2012, ha començat una mica extrany. Bé, igual que l'anterior. Es buscarà sucumbir al "chaos" o realment renaixerà la flama de la esperança, ajudant a aquells qui ho necessiten realment?...la resposta està a l'aire.