Fa dies que al tren, mentre feia eterna l'espera fins a arribar als meus destins, sigui casa, o sigui la universitat, escric de tant en tant. Han estat uns dies complicats, més en clau de múltiples coses externes a la meva realitat virtual.
Així doncs, us deixo amb un d'aquests escrits, el més recent...(una mica contundent)
[Passejar pel carrer i trobar-te escòria. No pensar en les teves obligacions, i jutjar cada element que et trobes, que observes, que perceps. Acàs ens hem tornat els jutges del cosmos? Què potser tenim la capacitat de realçar o despreciar tot allò que observem?
Potser així impacta, però realment i sobretot, inconscientment és la descripció de cadascú de vosaltres. Què som, si esclaus del juidici? Un judici elemental com és apreciar (o tractar bé) o despreciar (o destruïr)? Quina és la moralitat que ens mou per justificar els nostres actes? Quina és la moralitat que determina la línia entre allò correcte i allò incorrecte? Allò sublim i allò destructiu? Allò bo i allò dolent?
A la vista, no hi ha cap típus de moraltat que sigui tant poderosa, com per determinar la línia moral entre el bé i el mal. Cert és que hi han elements que poden determinar les directrius entre allò bo i allò dolent, i lo més "normal d'avui dia, és que aquestes directrius les determini un element que engloba qualsevol típus de moralitat/racionalitat individual, anomenada "societat".
És curiós com sempre surten elements de "metacrítica" com la societat, la moralitat, etc. No sé si realment és una font de poder, però demostra que costarà trobar el que és acceptat en el que les directrius que prengui siguin acceptades, per "elements socials" on només importa la seva felicitat i no el record que han de donar "a posteriori".]
Així a simple vista sona molt "escabrós", "obscur", "fatalista", o "negativista", però crec que estarem d'acord en que moltes coses: últimament, les estem veient d'aquesta manera; la societat amb la crisi, o les diferents relacions que anem establint entre els membres en els que ens movem, dialoguem, o, simplement, busquem recolzament moral i/o físic.
Estic d'acord en que moltes coses les necesitem; tenim la necessitat de sentir-nos realitzats com a persones; i normalment aquesta realització la aconseguim a través del destí. Ens cal buscar i jutjar a tothom, per trobar el nostre destí? O podrem viure sense ell, deixant-nos portar per allò que considerem correcte nosaltres mateixos? (és a dir, farem judicis de moral, per a autojustificar els nostres actes).
La resposta està a l'aire; cert que hi han moltes preguntes però....cal fer-les (crec); cal que ens auto-critiquem, per trobar la resposta del després, del futur, del destí al qual estem lligats....
2 comentarios:
La majoria de gent que jutja als altres ho fan simplement perquè veuen en aquelles persones objectes de la crítica allò que no els hi agrada d'ells mateixos. La manera d'eradicar-ho, doncs, passa per buscar en l'interior d'un mateix allò que falla i mirar de posar-hi remei. A vegades aquest procés implicarà trencar amb el que la societat estima com a "acceptable o adequat" però un individu malalt és com una poma podrida en un cistell: És la seva obligació resoldre els seus mals abans de que aquests puguin afectar als altres. Com a conseqüència, el destí simplement serà la capacitat que tingui l'individu de ser conscient dels seus defectes i d'afrontar-los de forma decidida. Aquells temerosos i acostumats a l'autocompassió que es neguen a afrontar els seus problemes, per més que la seva lluita sigui comparable a la de David i Goliat, seran posseïdors d'un destí desagradable que els engolirà i els farà encara més febles i vulnerables.
Estimat anòmin... T'has plantejat alguna vegada la frase "no puc"?. Sigues breu (si pots...).
Publicar un comentario