Freezing cotext of a ragefully heart.

Últimament, amb els contextos que se'ns presenten, pensem amb el per què fem les coses; i no només fem, si no també "fan" els demés. Per què hi ha gent que, en l'absurditat dels temps, busca "jugar" amb els sentiments de les persones qui tenen al voltant? Per què, i poso un exemple, una persona s'ha de tirar a la via del tren per que no vol viure, i així provocar una destrucció catastròfica sobre el quecentenars de persones van patir, provocant nervis, i estrés?

Contextos com aquest, són els que m'agradaria criticar avui. La primera pregunta que em sento obligat a fer és: "Cal?". Cal que la gent cridi tant l'atenció, com per provocar un mal "karma" entre els presents? Cal justificar les accions que després podem arrepentir-nos? Opinio que la gent vol ser "déu" en un mon, on ni deu és capaç d'entendre la estupidesa humana, ja que, segons els experts, és "infinita".

Ja ho deia Einstein, "Només hi han dues coses infinites; l'univers i l'estupidesa humana, i de la primera no n'estic segur."

El context gelat que descric al títol d'aquest blog, no és més que el d'un mateix, cada cop que s'intenta mirar al mirall, i veure el per què és d'aquesta manera i no pot ser "excepcional", o "perfecte". Lògicament, i crec que molta gent estarà d'acord amb que, un dels múltiples objectius de la espècie humana es la de volguer ser perfectes. És possible, ser perfecte? És possible, ser ideal? A context d'avui, segons el meu "parer", és impossible. És clar, que no hi ha ningú que pugui ser ideal, tot i que nosaltres mateixos, de per si, sí que tenim ideals d'allò que realment ens agrada, de lo que ens dona plaer, i de lo que ens fa ser aquelles persones qui volem ser, després de veure la escòria (en general) que es veu pel carrer. 

Avui el faig curt...però tenia ganes de dir coses... La vida és un sense sentit, un oblit dins de la reminiscència, un pensament que no té moral; que va per ideals, contextos i ajudes...Lluitarem, per la supervivència d'allò mes fort...