Dilemes electorals

Era gairebé obligatori que postejés un blog en referència a les eleccions. Cal a dir, que ja he gastat el meu dret a vot, així que no us desvelaré (per que no m'encasilleu) per a qui ha anat....no he votat en blanc, com també havia pensat fer fa dos dies.

La llàstima d'aquestes eleccions, es que son "bipartidistes": votis qui votis, ja se sap que sortirà o un o l'altre....ja sabeu, aquells qui van protagonitzar un debat agònic fa una setmana...Estic totalment en contra....ja que es dona a entendre que hi hagin formacions polítiques amb ganes d'arreglar aquesta crisi i aquest món però sempre han de guanyar els mateixos...el problema d'això....es que ho hem format nosaltres: si fossim més oberts, veuriem com no hi ha aquesta bipartició, si no que pot ser múltiple, d'acord amb les ideologies polítiques que resideixen en la moral de les persones qui votem i triem els candidats que volem que ens representin a aqui, Espanya, Europa i, més globalment, el món.

Tot i que els pronòstics ja saben la sol·lució a aquest problema, la meva convicció és cap a l'esperança (tot i que segons els resultats no serà possible). 

Seré breu i concís. Estem tant malament, que qualsevol canvi que m'esperi serà cap a pitjor (políticament parlant). Està clar que la crisi i el malestar social ho haurem de solucionar nosaltres mateixos, no la política. La política que faci el que vulgui: serà la nostra feina, la que tiri endavant les nostres vides: els polítics només fan una feina: representar-nos amb la feina que nosaltres estem realitzant!

Amb tot i això, animo a que votem, per evitar que els resultats siguin tant negres com es plantejen.

Sobre les injustificacions

Hola,

Com tots podeu saber, hi han certs elements dels quals requereixen justificacions (tal i com es plantejava amb la pregunta "per què?"). Les justificacions ajuden a que les coses puguin sortir més fluïdes, i abstíndre-les, podria provocar una davallada moral, a l'hora d'intentar realitzar tasques amb una certa regularitat i normalitat.

Per què avui escric sobre les injustificacions? bé, n'han passat unes quantes, aquest cop. Causes que provoquen una dicotomia entre allò que és "normal", i allò que no ho és; entre allò que fem bé i allò incorrecte. Tothom ha realitzat injustificacions, algun cop, però les que et sorprenen just quan acabes de fer un viatge, que et porta a un destí comú i sabut i et trobes amb una sorpresa..bé; són bastant inquietants.

No vull dir, de totes totes, que qualsevol típus d'injustificació sigui bona, ni molt menys; lògicament, si el que volem és amagar certes veritats amb certes persones qui no són dignes de conèixer aquesta veritat, és normal, que se'ls injustifiqui. Però de bones a primeres, no es allò "normal/correcte". 

No seré ningú "fàcil" i començaré a respondre sobre "qui" o "com" comet aquests elements. Simplement, considero sorprenent que: 1) amb les tecnologies actuals, no es pugui avisar i 2) (i més important), es donin per sabudes certes coses que podrien estar clares a l'hora de elaborar un pla per a organitzar-se un, envers a tot allò que està controlant. Haig de fer saber (contextualitzant aquesta última frase) que estic elaborant 3 projectes d'interès, la qual, considero que la organització i la disciplina a l'hora de organitzar-se un, la vida, són elements que considero de vital importància (ara per això, no us penseu que sóc un robot!).

Necesitava escriure-ho. Hi han certes coses que, per "h o per b" no m'entraràn al cap. Indignat?, no encara....sí decepcionat...

Sentiments revolucionaris

Bones, 

Avui em sento revolucionari. Sí, pot semblar que vulgui empèndre un acte envers a les polítiques socials. Potser sí....però avui no faré una revolució de tal acte i magnificència. La meva revolució...està entorn a la música, a allò que escoltem, a allò que fem en relació a aquest art, meravellós, del qual, en sóc orgullós de dedicar-m'hi.

Bé, a que em vull referir amb això, avui? La música és un element que ha donat molt de sí, al llarg de l'existència. Des de font del plaer, fins a ser motiu de revolucions, criticada i alabada alhora, la música és un element que ens acompanya en cada moment de la nostra vida. No ens hem parat a pensar que parlant, estem creant música? La nostra expressivitat ens nominalitza com a partidaris de aquest món on tothom, absolutament tothom, hi és inscrit.

Però no parlarem del llenguatge, ja que ens pot ocupar una entrada nova. La música com a moviment revolucionari....què ens pot dir això? Que en pensem de les anomenades "Beliebers", o dels conjunts socials adscrits a un mode de vida, en relació (moltes vegades) amb el seu estil de música? (ex: rap, Hip-hop...etc) No voldré de cap de les maneres que se'm malinterpreti, però penso que és exagerat com es pot portar un estil de vida, només amb la música que un escolta (lògicament, jo faig el mateix...però per exemple, escolto Heavy Metal, i no vaig vestit amb els jerseis dels grups que escolto). És lògic i normal, que cadascú lluiti per la seva vida, pel seu estil, i que en aquell, hi hagi la música.

Igual va passar amb els 60's, 70's, 80's....sigui el pop, el rap, el rock, el punk....com a diferents estils propositius de revolució. 

Ara bé, d'altre banda, opino que s'han perdut costums, i fets que, de més o menys manera, estan adscrits en un mètode de revolució. http://www.youtube.com/watch?v=phgOEZ6YSm4&feature=related En aquest cas, una cançó que sembla que no...(ningú d'avui dia diria que la música clàssica té un caire revolucionari), però opino que sí que el té. Qualsevol cançó pot tindre un instint de revolució, sigui a petita escala (com l'enllaç), o a gran (com el següent) http://grooveshark.com/#/s/Master+Passion+Greed/2r01ri?src=5...És qüestió de buscar, i trobar. Per què? Ja que suposo que tothom se'n està donant compte, aquest món pateix ja, des de fa anys, una sèrie de revoltes que conclueixen amb els fets que succeeixen. El món està canviant....i nosaltres amb ell....(només cal veure, (faig crítica) a les beliebers)

Suposo que, hi han dies de tot, dies per viure al màxim, dies de reflexió, dies en els que t'estimaries més quedar-te al llit, esperant que una espurna de bona sort t'il·lumini per un camí fosc i obscur....tot això, bé...només desitjem una cosa....simple, eficaç, i que diuen que és lo últim que es perd...esperança; per a què? per a salvar-nos, per a ser feliços de nou, sense fer coses fora de lloc però sobretot, per a ser revolucionaris en un món, on la injusticia social, i elements de manipulació ens estàn conduïnt cap a un sense-sentit, no podem perdre les nostres identitats veient com d'altres elements se les apropien per a sí mateixos....però si podem crear. I crear, srs. i sres., pot ser, en l'àmbit musical, ser allò que volem (sense necessitat d'arribar a certs extrems de burla i violència moral com: http://www.youtube.com/watch?v=ODUBRloa0nc)

Fins la pròxima!!

Reactivation

Hola....(signes dels temps)....(3 anys)....quant de temps!
Sembla ahir, quan  encara intentava reactivar-lo; i ara...ufff, mare meva. Quants records em porta escriure per aqui. 
Han passat mil coses des de que vaig escriure l'últim cop, tantes com que els enllaços s'han perdut degut a copyrights lògics, i reactivacions de la vida, en la qual, crec que va en millor camí cada dia que passa (amb tot i això, hi han dies que costen molt de superar).
Com no tinc temps d'escriure-les totes, només faré una petita reflexió sobre el "per què". Per què és un objectiu, és una manera de veure el món, un mètode de control de les emocions en base al poder, o a la manera de ser/fer/jutjar. L'usaré: "Per què sempre hem de demanar per què a l'hora d'intentar saber alguna cosa?" Ens dona motius, objectius dels demés, justificacions, i relacions entre coses que, primitivament, no entendriem. És allò que ens completa, que ens motiva, que ens jutja, que ens busca, sempre...."Per què"!! Si tant sols son dues paraules. Com ho podem entendre, que ens dongui tants significats?
És lògic, les persones poden compendre el motiu pel qual volem saber coses dels demés, volem ajuntar coneixement: Que es que volem més poder, potser? Volem ser millor persones sabent tot el dels demés?
Per que estic escoltant una cançó que es d'esperança i "amor"....que es el que volem, potser?...no sé, les emocions i obsessions transformen a les persones, sí...però amb quin motiu?
És el meu món, ho he triat. Suposo que el que sóc, i el que he viscut, no em donen molta alternativa. Sé que, per exemple, si ajudo als demés, algun dia aquests demés m'ajudaràn a mi, i viceversa. És el motiu sensorial de les relacions humanes. Però....sempre ens preguntarem "per què?"! des de sempre que s'ha fet així....i?...potser no es tant important com sembla.
Sé que a lo millor m'he contradit, però jo no crec que el per què sigui lo més important. El més important es la relació que tenim tots amb tots, que ens formem, que millorem dia a dia, i que deixem de tindre, si ens va bé. Son les nostres eleccions les que ens fan ser millors persones. Són les nostres eleccions les que provoquen els "per què's" de la gent. Som nosaltres mateixos els que tenim la curiositat de saber, de veure i entendre als demés.
Potser si, que hauriem de ser més egocèntrics, per veure i entendre'ns....qui sap...algun dia potser ho entendré...