Dreams of a golden victory!

Sembla que al final, els somnis auguritzen una final victoriosa per aquells qui lluiten sense descans en un mon de destrucció i agonia, on el poder el tenen aquells qui realment no s'ho mereixen. No vull ser un jutge, però es que les situacions acaben claudicant: tots acabarem sent jutjats; tots acabarem preguntant el per què de les coses.

Mentrestant, el que si que podem anar fent es seguir els passos que la vida ens ha donat lluitant entre les batalles de la gent, fent-nos lloc dins dels cors de la gent qui ens estima i/o qui volem estimar.

A grans trets, el que busco, escrivint, es d'alguna manera, "desfogar-me". Tinc la necessitat de compartir tot allò que la gent té dins seu, com un rencor, esperant a sortir a la llum. M'agrada, doncs, que les meves realitats, les meves vivències, les meves ganes de mostrar al món qui sóc, també puguin ésser mostrades en un blog, on, tant si per "h o per b", està al descobert per a tot aquell qui vulgui mantíndre una petita estona a compartir els meus pensaments, i les meves opinions.

I posant-nos en matèria, el que m'agradaria destacar avui són vàries coses: en primer lloc, la necessitat de cridar fort en contra de les sentències del suprem, en relació a l'anulació de validesa dels estudis artístics de grau, i llicenciatura. Què ho trobem normal, això? Durant anys, els músics han estat considerats "aquells de la classe baixa, que no saben que fer per tirar endavant"; i quan, per fi es veu que sembla que hi hagi una igualtat dins dels estudis: BUM! Al canto! Amb tot i això, encara no està aprovada pel consell de ministres, però venint del nostre company, el president "Xixixixixi", no crec que hi hagi cap típus de dubte en que anularàn, i betaràn els estudis artístics. A on està el poble, quan se'l necessita? Que es que, el que estem estudiant, no és reconeixible? No se'ns nota?...Bé, són preguntes que sorgeixen...

En segon lloc, després de veure l'escàndol que va provocar-me saber que una institució com l'església catòlica espanyola, rebia mensualment, 13 Milions d'Euros...és un "Què?!?!?!?!". Com pot una institució que ha perdut més de la mitat d'adeptes durant aquest final de segle passat, i inici del vigent, seguir actiu amb tal subvenció? Hem de pagar a gent qui ens dona discursos que no volem entendre? Hem d'aguantar anuncis de, per exemple, uns rosaris electronics? Proposo que dels 13 Milions, me'n donguin 1, per mi (amb el qual podria viure bé), i els altres 12, el vagin repartint per a les famílies! El món (o Espanya, en aquest cas), estaria més equilibrat!

Bé, no hi ha temps per mes, avui...

El món s'està destruïnt, però els nostres actes ens fan ser més resistents als atacs del enemic!

Freezing cotext of a ragefully heart.

Últimament, amb els contextos que se'ns presenten, pensem amb el per què fem les coses; i no només fem, si no també "fan" els demés. Per què hi ha gent que, en l'absurditat dels temps, busca "jugar" amb els sentiments de les persones qui tenen al voltant? Per què, i poso un exemple, una persona s'ha de tirar a la via del tren per que no vol viure, i així provocar una destrucció catastròfica sobre el quecentenars de persones van patir, provocant nervis, i estrés?

Contextos com aquest, són els que m'agradaria criticar avui. La primera pregunta que em sento obligat a fer és: "Cal?". Cal que la gent cridi tant l'atenció, com per provocar un mal "karma" entre els presents? Cal justificar les accions que després podem arrepentir-nos? Opinio que la gent vol ser "déu" en un mon, on ni deu és capaç d'entendre la estupidesa humana, ja que, segons els experts, és "infinita".

Ja ho deia Einstein, "Només hi han dues coses infinites; l'univers i l'estupidesa humana, i de la primera no n'estic segur."

El context gelat que descric al títol d'aquest blog, no és més que el d'un mateix, cada cop que s'intenta mirar al mirall, i veure el per què és d'aquesta manera i no pot ser "excepcional", o "perfecte". Lògicament, i crec que molta gent estarà d'acord amb que, un dels múltiples objectius de la espècie humana es la de volguer ser perfectes. És possible, ser perfecte? És possible, ser ideal? A context d'avui, segons el meu "parer", és impossible. És clar, que no hi ha ningú que pugui ser ideal, tot i que nosaltres mateixos, de per si, sí que tenim ideals d'allò que realment ens agrada, de lo que ens dona plaer, i de lo que ens fa ser aquelles persones qui volem ser, després de veure la escòria (en general) que es veu pel carrer. 

Avui el faig curt...però tenia ganes de dir coses... La vida és un sense sentit, un oblit dins de la reminiscència, un pensament que no té moral; que va per ideals, contextos i ajudes...Lluitarem, per la supervivència d'allò mes fort...