LOMCE i els EEUU

La justícia és d'aquells qui hi creuen en ella però que només existeix en l'honor i la victòria.

Avui he tingut l'honor de veure com el model americà d'honor i orgull del estat es vol "traslladar" a l'estat espanyol, i de retruc, a Catalunya. El ministre Wert, qui amb sabiduria i amb un somriure d'orella a orella, donava llum verda a l'avantprojecte de la llei que, teòricament, hauria de portar a aquest païs (que mentre no hi sortim, n'estem formant part) a tindre una educació més prolífica i que ens catapultarà cap als primers llocs, mundialment parlant, en nivells d'educació i societat.

Parèntesi. Quan sortim al carrer què ens trobem? Joventut que no sap absolutament res de la vida mateixa a la que formen part, gent gran que està a l'atur, per que els han fet fora de les feines on es desenvolupaven al màxim de les seves possibilitats, nul·litat dins del coneixement de l'honor cap a l'estat i per l'estat, etc...

Em faig la següent pregunta: El sr. Wert, PP, o el que sigui, creuen que amb una llei feta a mida de la seva concepció ultraconservadora en referència a l'aspecte del que estem parlant farà canviar totalment aquesta situació en la que estem visquent actualment, fins a arribar a nivells de, per ex., 0% d'atur, escolarització del 100%, millors resultats acadèmics de la història de la humanitat, etc, etc, etc...?

Òbviament, a priori, la resposta es NO. També estic parlant subjectivament des de un punt de vista més personal/anticonservadorista. Tampoc puc dir que sóc d'esquerres, ja que més aviat, em considero apolític i crec que la política és un ring on cada dia, hi han combats. Amb tot i això, opino que actes com els que vam veure fa cosa de dues setmanes, on els diputats d'ERC van parlar tots en Català, fent crítica directe a la significació d'aquesta llei, són dels elements que s'han de realitzar per que aquesta gent, que no sé per que ens han de vindre a tocar els nassos ara amb aquesta llei que el que provocarà es basa en la creació de dos bàndols bén diferenciats: en primer lloc, tota aquella gent qui es manifesta en contra d'aquest bloc de lleis, i que el que provoca es que hi hagi un malestar en general per que no es pot arribar a entendre, en qualsevol dels aspectes en els que es desenvolupa la mateixa. En segon lloc, es crearà un grup de pares i mares (o els anomenats "papá" o mamá") i que els seus fills hauràn d'estar escolaritzats, tot i que NINGÚ doni un duro per el canvi idiomàtic sobre l'escolarització, almenys a Catalunya, en castellà; i que no deixen de ser un bàndol organitzat tant per el govern com per la insistència dels mitjans audiovisuals on es creen elements que volen captar a la societat a través de la manipulació de l'informació, o bombes de fum ultraconservadores. 

Bé, l'altre aspecte es basa en l'honor. Com tots sabem, a Estats Units, el tema de l'exèrcit, l'honor per l'estat, la labor social, etc., són elements que es valoren moltíssim i formen part de una col·lumna vertebral que és molt difícil de trencar i ha costat molt temps crear-la. L'estat espanyol pretén realment crear una col·lumna que sigui semblant (ja no igual) a la que tenen els Estats Units? És en serio això o estem parlant de una broma? Si realment creuen que els estudiants tindràn consciència de país, i més d'espanya (en el cas de Catalunya) estàn MOLT equivocats. Crec que hi ha un element molt diferencial entre aquelles cultures que es creuen que poden fer miques un element tant circumstancial com és la cultura, l'esforç i l'honor catalans.

En resum. Al·lucino. Si de debò això es converteix en un projecte real de llei, viurem una etapa que, considero, que torna al franquisme més negre possible. Viurem tancats a les nostres cases parlant Català com si fossim extrangers per un estat que l'únic que busca és la destrucció de tota ideologia que porta més de 1000 anys d'història...

Target impostor.

Bé, retornem a l'escriptura.

Tot i la mancança de medis, em vé de gust escriure sobre les vivències dels compromisos i dels "targets" o objectius que ens marquem cada dia que ens llevem pel matí i volem lluitar per fets que, sense solta ni volta, fan que cada dia més siguin motius del objectiu del nostre ser.

La indignació és el plat que governa cada cop més el nostre dia a dia; corrupció, ignorància, blanqueig, etc.; fan que el dia a dia de la nostre vida sigui un no parar de calúmnies i d'indignació per compromisos que la gent ha adoptat amb aquests qui, a costa de la gran inmensitat de la població, tenen unes vides riques i sanes, per contrapartida de la gent qui no troba feina, o treballa més de 20h diàries per poder-se guanyar el pa i arribar a casa per descansar-ne quatre i tornar a començar el dia següent. 

Tot això que, a priori sembla que sigui a gran escala i que no passarà mai a les llars de casa nostra, es pot reduïr. Tant a la mínima expressió (un mateix), o a una mica més enllà, amb les persones que, suposadament, estàn al nostre voltant intentant-nos d'ajudar o de cumplir els seus "targets" o objectius, per tal de que ens fem creure que la vida, tot i ser de "flors i violes" com se solia dir als contes, ara mateix és un camp de roses negres amb el sol que tapa el firmament, i el calor de la terra, que el converteix en un infern.

Per què, doncs, ens trenquem el cap a buscar una versió més "quitch" (o bonica) de les idees que conformen una realitat casualment sense preocupacions, sense gastos, ni sense al·legacions cap a la gent qui, sovint, ens traeixen? Per què busquem refugiar-nos a un sistema que, si segueix així, l'únic que provocarà és que la "hòstia" sigui més forta, en quan passa el temps?

La resposta a tots aquests afers és totalment personal i, lògicament, canvia molt a tractar-se d'elements que es basen en la imparcialitat. Amb tot i això, expressaré la meva opinió, doncs per això llegiu aquest post: La resposta, a tot plegat, és la por. Sóm una raça (m'hi inclòc) que es basa amb la por, por de persones qui ens envolten cada dia, por del poder, tot i que el tinguem, por de la supervivència, por del contacte, del respecte, de sentir-nos inferiors davant d'altres qui, per una cosa o altre, tenen més poder que un mateix. Però jo dic que no fa falta tindre por. Al cap i a la fi, les persones que són més poderoses (tant per que s'ho hagin guanyat com per que ja tinguin l'"status" social que obtenen des del seu naixement) no deixen de ser persones. Potser sí que aquestes tenen la autoritat de "ordenar-nos" coses, però al cap i a la fi, aquestes persones no deixen de fer tot el que fem nosaltres; treballar i guanyar-se el pa per poder cuidar de la família. 

Que es que hem de tallar-nos per que se'n donguin compte de que som inferiors? No! Som tots iguals, per molt que ens trenquem el cap en que aquesta gent no ho sigui, a nosaltres. L'únic que canvia, en aquest aspecte, és la concepció que li volguem donar nosaltres; si volem que siguin objectius, o volem ser nosaltres els objectius de que tinguem l'"status" que creem a partir de la imitació del poder.

No obstant, imitar el poder comporta la al·legoria del judici; i en molts casos, això el que porta és a la pèrdua més alta, la dignitat personal...

Per això, i concloc aquesta entrada, el nostre objectiu, per molta ambició que poguem arribar a tindre, o per molt divertit que sigui el nostre fer de cada dia, ha de ser el de la supervivència. No obstant, ja sabeu que és una opinió; tant podeu adaptar-la a nivell personal com ignorar-la en quan hagueu acabat de llegir-la. Tant a nivell personal com a més gran escala, la supervivència, ara per ara, és un dels més grans objectius; la lluita és la que ens farà que, en un futur, siguem recordats...