La pau i la guerra

Si vis pacem parabellum.
Sé que molts de vosaltres, quan us plantejeu aquests temes, penseu en que un món perfecte podria ser millor, si tots (una mica de cadascú) fés alguna cosa per que aquest món sigui una mica millor, entre tots plegats; cal intentar de trobar el què pot fer cadascú; podem ser feliços en un món on la pau és allò més cobdiciat? Podem ser feliços si perseguim una pau que no existeix?

Sé que molts de vosaltres us preguntareu per què no existeix la pau, però la resposta està dins dels vostres cors. Ningú té pau internament; tothom vol lluitar pel poder; un poder que no se'us ha donat. Un poder que, quan teniu la oportunitat de tindre'l, no l'aprofiteu per inclòure la pau en ell, si no que el que busqueu, és l'ànsia de poder. Només busqueu que aquesta ànsia de poder, que us corrompeix a tots vosaltres, us dongui aquesta felicitat que el món ansia, i que ningú tindrà mai.

El poder, és una droga [Sé que no m'agrada fer afirmacions in situ, però aqui m'hi veig obligat]. De fet, tots vosaltres ho sabeu: és una droga. És allò que ens provoca la enveja, la cobdícia, la ira, un dels objectius de la vida mateixa. Tothom vol poder; tothom vol anar a qualsevol lloc i dir: "sóc fulano de tal" i vull que.... O no heu pensat això alguna vegada?

El poder et dona la possibilitat de conèixer persones que només creuen amb el poder, persones que podrien ser molt interessants però que no deixen d'estar corrompudes pel mateix poder que ens regeix a tots. Ja passava això a l'edat mitjana: els reis, princeps i cavallers, contra la plebe o gent "de carrer". Què volien els reis? Tindre-ho tot. Les millors dones, les més grans riqueses; i quant més tenien, s'olorava més ànsia de poder. I després deien que no estaven corromputs, i que realitzaven les més grans gestes, eren guanyadors de les majors batalles de la humanitat, i la gent els adorava com a déus, senyors i sants. 
Doncs no hi estic d'acord. L'únic pel que lluitaven era pel poder. El poder de poder crear una guerra, per obtíndre'n. El poder de convocar a un poble que, temerós, acudeix al crit del "senyor".
I després, prediquem la pau...
Som (en general) uns hipòcrites! Per predicar, cal fer; per fer, cal esforçar-s'hi. De què serveix lluitar, si després fem el que hem estat fent sempre? De què serveix parlar sense fets? De què serveix que prediqui una cosa que, tot i que sé que vull, no aconseguiré mai, per que no comparteixo el sistema (tot i que n'hi formi part)?
Si busquem la pau; lluitem per defensar-nos de la guerra més important de les nostres vides; la nostra interna. Siguem justos amb el que fem, i no lluitem per enfortir els altres; si no per enfortir-nos a nosaltres mateixos.
Vi veri universum vivus vici.

La història perfecte...(o no).

Explica la història d'un home que lluita amb el seu present, amb el seu ego, i que no se'n pot sortir mai. Un home a qui tot se li diu que no, un home atrapat en un cos jove, i que té una tipologia d'adult extrem. Un home atrapat, encadenat, ignorat i sobretot, apartat de la societat.
Aquest home ha viscut les lluites de la mortalitat exterior, ha viscut combats i ha participat en ells. Ha demostrat a aquesta societat que una vida millor és possible, però ell no la viurà, a ell no li tocarà gaudir del privilegi que és viure la seva propia llibertat. 
Què ha de fer aquest home per intentar trobar la seva pròpia llibertat? Què ha de fer aquest home per intentar trobar el seu statu quo personal, que l'indiqui el camí a seguir? Què ha de fer aquest home per intentar demostrar més (més del que ha demostrat) a aquesta societat que el seu mètode, el seu pensament, la seva manera de fer, és la ideal? Què ha de fer aquest home per intentar tindre aquesta vida plena, total, perfecte, que ell ha anhelat tota la seva pròpia vida, i que per circumstàncies de les eventualitats que ha hagut de viure aquest home, no la pot gaudir?

La vida....
...
..
Tot el que he lluitat, de què serveix?
Tot el que he lluitat, quina finalitat té?

Sembla que el que he fet, a la meva vida, no deixa de ser el que tothom ha fet per les seves pròpies vides, però amb la diferència de que el que he fet jo amb la meva vida, no ha servit/no ha tingut el mateix objectiu que podria haver tingut amb qualsevol altre vida. Sembla que tot pel que he lluitat, no ha servit res més per intentar trobar un camí que al final no es durà a terme. Tot pel que he lluitat, només serveix per alimentar l'alè dels dracs que governen aquest país. Per alimentar el poder que, sobrenatural, s'extén cada cop més fins a un univers infinit, arribant a la destrucció moral, social i "ideal" d'aquest món qui només respira maldat. Què se suposa que han de fer els herois al respecte? Acàs es pot derrocar aquesta ideologia, que si no s'enderroca, portarà a una sèrie de hecatòmbes que tindràn com a objectiu la destrucció de la pròpia humanitat?

Quin és el nostre objectiu a la vida? La felicitat? Els diners? Què busques tu? Pregunta-t'ho.

Quan una vida s'acaba, mil s'aixequen. Quan un somriure es dibuixa, n'hi han mil que l'aigua de les llàgrimes humidifiquen. Quan una porta s'obre, n'hi han que es tanquen amb pany i clau...
Així doncs, què podem fer?
Hi ha alguna sol·lució?

El meu món musical no entén de caos. El mateix caos és ordre dins d'ell. La destrucció d'una nota, és la creació de sub-universos paralels.

La llàgrima que dels meus ulls descendeix, dona l'esperança a mil homes perduts en una guerra infernal. El meu infern, és plaer per les meves orelles. La teva satisfacció, és la meva lluita, el meu treball, la meva suor. Tot el que lluito es per que tu, qui estàs llegint, intentis valorar que les coses no són com et creus que et penses que són, si no que són una força que, si no s'uneix, potser acabarà amb aquesta humanitat tant derrocadora com la que veuen els meus ulls; com la que sent el meu cor, i com la que les meves mans escriuen i comparteixen amb tu, lector, qui decideixes llegir el meu blog.
Només et demano una cosa; dona'm tot això que et dono; només així seré reconegut...(potser).
Aquesta és la meva vida; perfecte o no...tu tries.