La pau i la guerra

Si vis pacem parabellum.
Sé que molts de vosaltres, quan us plantejeu aquests temes, penseu en que un món perfecte podria ser millor, si tots (una mica de cadascú) fés alguna cosa per que aquest món sigui una mica millor, entre tots plegats; cal intentar de trobar el què pot fer cadascú; podem ser feliços en un món on la pau és allò més cobdiciat? Podem ser feliços si perseguim una pau que no existeix?

Sé que molts de vosaltres us preguntareu per què no existeix la pau, però la resposta està dins dels vostres cors. Ningú té pau internament; tothom vol lluitar pel poder; un poder que no se'us ha donat. Un poder que, quan teniu la oportunitat de tindre'l, no l'aprofiteu per inclòure la pau en ell, si no que el que busqueu, és l'ànsia de poder. Només busqueu que aquesta ànsia de poder, que us corrompeix a tots vosaltres, us dongui aquesta felicitat que el món ansia, i que ningú tindrà mai.

El poder, és una droga [Sé que no m'agrada fer afirmacions in situ, però aqui m'hi veig obligat]. De fet, tots vosaltres ho sabeu: és una droga. És allò que ens provoca la enveja, la cobdícia, la ira, un dels objectius de la vida mateixa. Tothom vol poder; tothom vol anar a qualsevol lloc i dir: "sóc fulano de tal" i vull que.... O no heu pensat això alguna vegada?

El poder et dona la possibilitat de conèixer persones que només creuen amb el poder, persones que podrien ser molt interessants però que no deixen d'estar corrompudes pel mateix poder que ens regeix a tots. Ja passava això a l'edat mitjana: els reis, princeps i cavallers, contra la plebe o gent "de carrer". Què volien els reis? Tindre-ho tot. Les millors dones, les més grans riqueses; i quant més tenien, s'olorava més ànsia de poder. I després deien que no estaven corromputs, i que realitzaven les més grans gestes, eren guanyadors de les majors batalles de la humanitat, i la gent els adorava com a déus, senyors i sants. 
Doncs no hi estic d'acord. L'únic pel que lluitaven era pel poder. El poder de poder crear una guerra, per obtíndre'n. El poder de convocar a un poble que, temerós, acudeix al crit del "senyor".
I després, prediquem la pau...
Som (en general) uns hipòcrites! Per predicar, cal fer; per fer, cal esforçar-s'hi. De què serveix lluitar, si després fem el que hem estat fent sempre? De què serveix parlar sense fets? De què serveix que prediqui una cosa que, tot i que sé que vull, no aconseguiré mai, per que no comparteixo el sistema (tot i que n'hi formi part)?
Si busquem la pau; lluitem per defensar-nos de la guerra més important de les nostres vides; la nostra interna. Siguem justos amb el que fem, i no lluitem per enfortir els altres; si no per enfortir-nos a nosaltres mateixos.
Vi veri universum vivus vici.