Un xic de tot

Quan les coses no surten com haurien de sortir, o quan ens desesperem per que no entenem res de les situacions que vivim, ens passa una mica com que anem perduts pel món, buscant la sol·lució definitiva als problemes, buscant la manera de que els engranatxes de la nostra vida trobin l'equilibri amb el que jutjar i ser jutjats; amb la búsqueda de la veritat, amb el sentit del no-res, amb ....en fi, un llarg etc.

En llargs períodes d'estrés emocional, ens preguntem si tot el que fem està bé; si els cercles en els que ens movem, són els correctes, si la sensació d'autoritat propia és la idònea, per que la gent pugui respectar-nos, així com nosaltres els respectem amb ells. I doncs, per què passen aquestes coses? per que se'ns accelera l'impuls nerviós, fins a arribar a nivells inimaginables, on es prioritza la feina, i els elements socials; i no busquem de parlar amb la gent, de comentar les coses, d'experssar, de compartir, de socialitzar-nos una mica? Sembla bàsic, sí, però es que el que veig quan em passen èpoques així, és la antisocialització en el seu estat més pur. 

Crec que podem trobar mètodes de contra-estrés, amb els que lluitar ens serveix per aportar-nos una recompensa, sigui el termini que sigui: en el meu cas particular, escriure entrades al blog, o tocar...m'ajuden a trencar la rutina. Ser directe, i dir el que penso, són elements bàsics de contra-atac, però també de retro-consciència pròpia, un cop els hem executat.

Aquest 2012, ha començat una mica extrany. Bé, igual que l'anterior. Es buscarà sucumbir al "chaos" o realment renaixerà la flama de la esperança, ajudant a aquells qui ho necessiten realment?...la resposta està a l'aire.